Tan bon punt va baixar del cotxe va tornar a ensumar aquell aire amb olor a camp que tan bé recordava de la seva infantesa. Feia 15 anys que no tornava a l'indret on estiu rera estiu passava les vacances lluny de la pol·lució i el xivarri de la gran ciutat. El primer pas el va encaminar cap a aquella casa tancada que li havia servit de llar. La porta, bruta i tancada, era suficient per entendre que havia passat molt temps des que es va obrir per darrera vegada. El color groguenc de la pared recordava aquell blanc que l'havia decorat un parell de dècades abans. Les teranyines als barrots de les finestres mostraven una deixadesa intolerable en temps anterios.
Va seguir caminant carrer avall, fins arribar a la tenda. En el seu lloc, però, hi trobà una casa més. Sense rètol, sense aparador. Una porta de garatge feia esvair qualsevol sospita d'una ocupació anterior d'aquell espai. Desanimat, però conscient que el temps pot arribar a canviar moltes coses, va prosseguir el seu camí, en aquest cas en direcció al bar de la població. Era poc probable que el lloc de reunió de bona part de la població de la vila també hagués desaparegut. I no es va equivocar pas. El bar seguia allà, amb els mateixos guixots a la pared i, diria, que els mateixos bancs i cadires a l'exterior que havien habitat la terrassa tants anys enrera. Estaven desocupats, lògic tenint en compte que l'època de l'any no era festiva i que gran part de la gent del poble estaria a aquelles hores treballant al camp. Va entrar, buscant més pistes del seu passat, olorant amb força per retrobar-se amb perfums anteriors. El seu olfacte va ser satisfet. Aquella barreja entre fum de tabac, suor i colònia barata no havia canviat gens. En un altre lloc, en un altre moment, aquella sensació l'hagués fet pujar els líquids de l'estómac, però allà sentia aquella munió d'olors com el més desitjat d'ésser respirat. Va girar-se cap a la barra i, despertant-lo del seu somni, hi havia un home gras, d'uns cinquanta anys, a qui diria que no havia vist en la seva vida anterior en aquell indret. Va fer un lleu gest amb el cap i va demanar-li un refresc tot just abans de fixar-se en la persona que entrava per la porta.
No hi havia dubte, era ell. El seu amic de l'ànima. Amb menys cabell, amb més pes, amb més anys a la seva cara, però era ell. El nouvingut també se'l va mirar i, tot i dubtar un instant, va acabar-lo reconeixent també. Les cares de sorpresa i un somriure sincer van deixar pas a un xoc de mans i uns cops a l'esquena. Van seure en aquella taula de sota de la televisió, la mateixa que ocupaven en temps passats. Van preguntar-se per la feina, per la família, pel futur. Conforme passaven els minuts van adonar-se que la conversa necessitava d'extractes del passat per tenir sentit i, així, vint minuts després, van aixecar-se i acomiadar-se a la porta.
Una vegada fora del bar va tornar cap al cotxe amb la certesa que tot el que havia viscut en aquell mateix espai no tornaria mai més. Que les amistats que havia conreuat amb l'esperança que esdevinguessin eternes s'havien pansit en no alimentar-se. Que d'ara en endavant visitaria aquells mateixos carrers tancant els ulls, veient la seva casa amb les parets blanques, visitant aquella tenda amb l'aparador, i demanant un refresc a aquell home vell que li donava canvi per al futbolí. També recordaria les sortides en bicicleta, els berenars a la font del poble veí i les anades a la piscina amb els amics. Va marxar, sabedor que cal destriar l'espai del temps, que de vegades remoure les fulles caigudes del passat només serveix per trobar fang a sota, i que no volia renunciar a viure una i altra vegada aquells capítols que van captivar una infància i una adolescència, que encara el captivaven. Tot allò, però, només tancant els ulls.
