Uns calorosos 21º (segons el sobrecàrrec de l’avió) ens reben a l’aeroport Ibn Batuta de Tànger gairebé al migdia. El grup, dividit en dos per allò tan paranormal que pot arribar a ser recollir unes maletes facturades, aprofita per començar a prendre consciència d’on és. La visió d’un bar presidit per una fotografia gegant del rei Mohamed VI prenent un te no ofereix dubtes: som al Marroc. Pel que es veu, és típic que qualsevol tipus d’estança estigui engalanada de la mateixa manera: amb el retrat del monarca fent "el que toca" en aquell indret. Com a mínim original i curiós. Abans d’abandonar l’aeroport encara hi ha temps d’acomiadar-nos de la nena de poc més d’un any que s’ha passat plorant tot el viatge i que m’ha fet patir pensant com ho hagués passat jo si la filla fos meva. Deu ser la "neurona pare" que m’acompanya arreu.
Ja al taxi que ens condueix cap a l’hotel, la realitat de Tànger es va instal·lant en nosaltres. Edificis en mal estat, voreres que converteixen en perfectes les més malmeses que tenim a casa nostra, cotxes arcaics que conviuen amb altres, pocs, nous de fàbrica, i la sensació de què, com a mínim a Tànger, es trenquen força tòpics pel que fa a la indumentària dels marroquins. Diuen els que hi entenen que és perquè estem a la ciutat. Deu ser això.
L’habitació de l’hotel és correcte. Gran, amb vistes a una piscina que no ens donarà temps a provar i amb un lavabo on perfectament es podria haver filmat la mítica escena de Psicosis a la dutxa. Per dinar, truita i tajim, que són unes mini-mandonguilles de vedella, com a primer pas d’integració gastronòmica del meu estómac. Prova superada.
Després de la primera sessió de treball, llarga i ferragossa per culpa de les traduccions i el calor, arriba el primer passeig no oficial que ens portar fins a la medina. Allà optem per endinsar-nos en un d’aquells zocos que no tenen res a envejar a un laberint. És el capvespre, però el calor no remet i la humitat m’acosta cada vegada més a la banyera de l’habitació de l’hotel…
Un sopar a base d’amanida i peix de tota mena, amb menció especial per als calamars, precedeix la darrera caminada del dia que constata que tot i ser un dimecres nit, els carrers segueixen plens de gent que simplement "hi és". Un cop acabada aquesta "batuda nocturna" arriba el moment de dirigir-se cap al llit del "Motel Bates"…
Un sopar a base d’amanida i peix de tota mena, amb menció especial per als calamars, precedeix la darrera caminada del dia que constata que tot i ser un dimecres nit, els carrers segueixen plens de gent que simplement "hi és". Un cop acabada aquesta "batuda nocturna" arriba el moment de dirigir-se cap al llit del "Motel Bates"…
