Té 24 anys i fa només dos dies que ha arribat a la ciutat. A diferència del que estem aconstumats a veure en els informatius de televisió, no ha vingut al nostre país en pastera, sinó en avió. És una situació a la qual no estem acostumats, però que es repeteix força sovint en molts dels països d'on arriben els immigrants. A la seva ciutat, Sant Louis, al Senegal, va aconseguir contactar amb una persona que li va vendre el seu visat per poder viatjar. Per pagar aquest servei ha hagut d'endeutar tota la seva família. El paper li va servir per convertir-se en un "sense papers" en el país de les oportunitats. Fa anys que tenia pensat fer el gran salt. Cosins, amics i companys han anat prenent la decissió i alguns d'ells han aconseguit establir-se en un país on paguen 50 vegades més per una feina que a casa seva. D'altres, no se n'ha tornat a saber res més... Però ell ho ha aconseguit. Ha deixat enrera les altes temperatures i la humitat propera al 90% per arribar a una ciutat on l'ambient és força agradable, tot és asfaltat i la gent sembla poder-s'ho permetre tot. La primera nit l'ha passada a casa del cosí d'un amic seu que va quedar a Senegal. És un pis no gaire gran que comparteix amb la seva dona i dos fills. Ja li han dit que la situació actual no pot allarga-se indefinidament. Sort de l'hospitalitat que ha travessat fronteres i que permet als joves com ell tenir un lloc on aixoplugar-se els primers dies després de l'arribada. El seu objectiu per les properes hores és trobar una feina. Senegalesos que viuen a la ciutat ja li han indicat alguns bars o zones on tot sovint els encarregats de construccions van a reclutar mà d'obra barata. El sou que pot aconseguir en aquesta feina, però, superaria amb escreix el que li pagaven a Sant Louis per fer el mateix i, a més, ha de començar a enviar diners com més aviat possible a la seva família sinó vol veure com l'ofeguen els deutes que ha generat la seva partida. Avui ja és tard, però demà anirà a provar sort amb la feina a la construcció. Si no té sort potser contactarà amb un home que paga per vendre CD's i DVD's ambulantment. Aconseguirà 1€ per cada venda, però ha d'anar amb compte de no perdre la mercaderia. La tercera opció per guanyar diners ràpidament passa per servir de correu a qui mouen el negoci de la droga a la ciutat. Aquesta serà la darrera opció.
Són quasi les 12 del migdia. A la tarda ha d'anar a veure un company que l'informarà de tot el que ha de saber per intentar aconseguir els preuats "papers" que li donarien la residència i legalitzarien la seva situació. Així podria començar a pensar en portar-se part de la família cap aquí. Seu en un banc i comença a veure passar tota aquella gent que li és tan estranya. La gran majoria "tubabs", blancs, que sembla que han canviat tot allò que tenen per l'alegria que ell estava acostumat a veure diàriament en el seu carrer. No hi ha música. No hi ha gent rient. Només cares serioses. Mirades desconfiades. Presses. Més presses. La gent es creua i no es parla. Ni tan sols es miren. Són com fantasmes que passen uns al costats dels altres i no es poden veure. El paisatge li provoca buïdor. Havia imaginat que un lloc on la gent té tantes coses seria el paradís. No entén el per què d'aquesta actitud. "Tant se val", pensa. "Ja m'acostumaré". Se sent sol. No ha parlat amb ningú en tot el matí i troba a faltar les converses, les confidències, les persones tal i com les recorda ell en el seu llunyà Senegal. Li esperen temps molt durs. Més dels que no pas s'esperava en el país de les oportunitats. Fins i tot arriba a pensar si ha fet bé venint, una idea que es treu del cap quan recorda les raons de la seva fugida. L'angoixa diària de la família per omplir els plats. Els treballs que estan fent els seus germans de 10, 12 i 14 anys per ingressar més diners. Unes feines que els impedeixen anar a l'escola. No. Ha fet bé. Ell és l'única oportunitat que tenen els seus per sortir de la misèria i si el retornessin hauria de tornar a fugir, ja fos en avió o en pastera, ara que comença a millorar el temps per navegar. Se'n sortirà.
