Sí, ja ho sé. Són dos quarts de les cinc de la matinada del dia 24 i deus estar ja amb el trineu més que carregat, però és que aquest any la inspiració per fer-te la carta m’ha arribat tard (o d’hora, depenent si miro el calendari o el rellotge). Li has de donar les gràcies al Quim, que s’acaba de despertat per prendre el seu “bibi” nocturn. Un vici com qualsevol altre.
T’explico: hi ha crisi. Econòmica, sí, tot i que suposo que ja te n’hauràs adonat amb les peticions que has rebut enguany. Encara que segur que hauràs hagut de seguir subcontractant per fer tots els repartiments de la propera nit, ja que les extensions de sol•licituds que has rebut els darrers anys, més que exagerades, no crec que s’hagin reduït tan dràsticament com podríem pensar. Potser fins i tot haurà anat bé en aquest sentit la crisi econòmica, per saber fins a quin punt hem fet del consum una part innegociable de la nostra existència.
El Quim semblava que no volia dormir més. Però després d’explicar-li el que estava fent, i amb una estoneta de braços, em deixa seguir.
Però no és de la crisi econòmica de la que jo et volia parlar. És de la crisi de valors, que ja fa temps que arrosseguem els que ens fem anomenar ciutadans del Primer Món. Així, amb majúscules, per què faci més patxoca. De fet, actuem com si només existís aquest món on vivim nosaltres. Imagina’t que ara la ciència està descobrint com viure més anys!! Ara, que de mitjana ja devem estar prop dels vuitanta sinó més… això sí, sense recordar que en altres continents la mitjana no deixa de baixar i que, allà sí, la podríem pujar fàcilment amb les medicines que ja posseïm actualment. Però el negoci és el negoci.
Mira, potser també la crisi econòmica de la qual et parlava abans ens dóna un cop de mà per assumir que tots podem necessitar l’ajuda dels altres, allò tan manit de la “solidaritat”, que en altres països més desfavorits tenen tan clar i que nosaltres només interpretem com comprar “La Farola” o posar quatre euros que ens sobren en les maratons que les televisions organitzen per aquestes dates. Qui sap.
Així que, primer de tot, recorda que no tenim xemeneia i que has d’entrar pel balcó. I, segon, no facis gaire soroll, que a l’Aina no la desperta ni un tren creuant el seu llit, però el Quim té una oïda que ja la voldria algun gat. I si hem estat prou bons i ens mereixem alguna cosa, ens hi poses molta salut, que amb això ja anirem trampejant els altres “problemes” que la vida s’encarregui de posar al davant. Bé, i a l’Aina el que sigui, però de color rosa, que sinó et farà venir a canviar-ho. I al Quim, una mica més de son a les nits. O això era el regal dels seus pares? Tu mateix. I a la resta dels amics, coneguts, familiars i blocaires, molta perspectiva per entomar el dia a dia, que ajuda a relativitzar-ho tot molt i fa viure més feliç.
L’any vinent t’explico com ha anat tot plegat.
P.S: Compte si entres per la cuina que hi ha un tronc al terra amb una barretina. No et posis gelós, només li posem per sopar un parell de galetes. A tu et deixaré la nevera ben farcida per què agafis el que vulguis.
