Eren les 9 del vespre i feia estona que era fosc. Plovisquejava i la temperatura era baixa. Caminava cap a casa seva per un carrer on feia un parell de dies que s’havia espatllat l’enllumenat públic i la solitud del moment enmig de tanta foscor només era trencada pel soroll dels cotxes que provenia de l’avinguda que hi havia un parell de cantonades més enllà.
Havia tingut un dia dur. Sortint de casa a quarts de vuit del matí, dinant en 10 minuts davant l’ordinador, aguantant les presses d’un superior per unes feines mal planificades, i amb una reunió de darrera hora on els socis de la companyia havien decidit que degut a la crisi, els números que havia presentat després de setmanes de treball, s’havien de refer. Caminava donant voltes a les modificacions pressupostàries que hauria de fer, mirant un rellotge que es movia més ràpid del que hagués desitjat, recordant-li que ni tan sols havia pogut escapar-se a mirar aquell Scalextric que el seu fill gran li havia demanat. El cel era negre, però encara que hagués estat clar, per a ell hauria continuat sent negre.
Va posar la clau al pany amb molt de compte. No volia fer soroll. Els seus fills i la seva dona ja faria estona que estaven al llit. Ella treballava en una fàbrica propietat d’uns japonesos i es posava a treballar a les 6 del matí. Les coses tampoc anaven del tot bé en la seva empresa i es temia que en qualsevol moment la crisi es traduís en pèrdues de llocs de treball. En tancar la porta, va recórrer de memòria els 3 metres que el separaven del llum de la cuina i el va encendre. Les portes de les habitacions estaven tancades, com sempre, per evitar que els nens es despertessin amb la claror del fluorescent.
Sobre la taula, una nota tan críptica com entenedora: “al micro el sopar”. Va acompanyar el tros de pollastre amb una cervesa, fullejant el diari que cada matí comprava i que poques vegades obria. En acabar i posar el plat al rentavaixelles, va adonar-se que el cubell de les escombraries estava gairebé ple. Com al matí sempre sortia amb el temps just, va decidir sortir a llençar la bossa al contenidor corresponent.
Al carrer encara feia més fred que quan ell havia arribat feia mitja hora. L’aigua seguia caient i es va sorprendre que allà, enmig de la foscor, amb aquelles condicions climatològiques, hi hagués un home amb mig cos a dins del contenidor on ell volia deixar les escombraries. L’individu també es va sobtar en sentir la seva presència i, d’un salt, va baixar del contenidor deixant-li espai per què pogués llençar la bossa al contenidor. Així ho va fer i ja marxava quan va girar-se i va mirar-se aquella persona: més o menys la seva edat, sense anar vestit amb parracs, amb el cabell no gaire llarg i amb un afaitat que perfectament podria haver estat d’aquell mateix matí. Va començar a imaginar-se les mil i unes situacions que el podien haver dut fins allà: el tancament de l’empresa on treballava, el joc o l’alcohol, o potser les dues coses a la vegada… o simplement la mala sort de ser en un lloc que no tocava quan no tocava.
Va entrar a casa, sense fer soroll. Va buscar la clau de la llum de la cuina i la va encendre. Va fer un cop d’ull al seu voltant, on s’hi amuntegaven records en forma de fotografies, de figuretes que havien portat amb la seva dona dels viatges realitzats feia uns anys. Va fixar-se també que la temperatura que marcava la calefacció era de 20 graus. Que la nevera estava gairebé plena. Que la salut el respectava a ell i als seus. Que potser hi havia coses més gratificants i importants que un maleït informe de pressupostos. I que calia adonar-se’n abans que fos massa tard. Deixant el llum de la cuina encès, va recórrer el passadís fins arribar a l’habitació dels seus fills. Va obrir la porta, va anar cap a ells i els va fer un petó. Després, va desfer el camí cap a la cuina, va apagar el llum i va entrar a les fosques a la seva habitació. Es va posar el pijama, va ficar-se al llit i va enganxar-se a l’esquena de la seva dona, sentint la seva calor. Va somriure. Era feliç.
