Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sàhara. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sàhara. Mostrar tots els missatges

Magidi


El seu somriure entremaliat es mantenia impassible, mentre el seu cos trontollava sobre les seves cames d'un any i escaig. Tot i la seva joventut ja coneixia tots els racons de la haima i sabia guanyar-se perfectament la seva àvia amb una abraçada tendra en el moment adequat. El Magidi era així. I segur que ho segueix sent 5 anys després.

Era el primer fill de la Levhaila, i el primer nét de la Saida i del Paipu. La seva arribada va donar un aire nou a la família, acostumada a estar envoltada de nenes. Ell era més mogut, més innocent, més tendre. Tenia tots els ingredients per ser el nen mimat de totes les seves tietes, de pocs anys més que ell, i de la seva iàia, que feia poc havia complert els 40. Però qui més es desfeia amb les seves gràcies era el Paipu. Vell poeta que aviat arribaria a la seixantena, teòric de la insurrecció contra el poble marroquí que els mantenia oprimits en l'exili, havia hagut d'esperar molt, massa, per tornar a gaudir de les malifetes que només els nens saben fer. Els seus altres dos fills vivien lluny dels camps de refugiats. L'un encara vivia en els territoris ocupats del Sàhara Occidental, treballant en l'ombra per reivindicar els drets sobiranistes sobre aquelles terres. L'altre havia marxat a estudiar feia molts anys a Cuba, amb la intenció d'aprendre l'espanyol perfectament, i no havia tornat.

En aquest marc, el Magidi jugava i jugava. Amb les pedres i la sorra que cobrien el terra groguenc. Amb les seves tietes que el portaven a sobre les espatlles a tot arréu. Amb el temps que tothom li podia dedicar en un indret on no es pot fer res més que esperar. En una presó sense pareds ni sostre, només delimitada per l'al·legalitat dels qui viuen en aquelles terres, sense pàtria i sense futur.

La mare del Magidi ja havia nascut en aquell mateix camp d'Smara. Levhaila aviat faria 21 anys i no coneixia altre realitat que aquella. A diferència de les seves germanes petites, ella no havia pogut anar a cap país europeu durant els mesos de juliol i agost. Per a ella el món eren construccions de fang, haimes, tes i l'hora d'anar a buscar el menjar que puntualment arribava amb els convois d'ajuda humanitària. La formació bàsica que tenia l'havia adquirit en una de les escoles dels mateixos campaments, i sobtava la bona preparació d'una generació que potser mai faria servir aquells coneixements.

Ara, cinc anys després, és el Magidi qui assisteix a la mateixa escola. Té una germana petita que torna a representar el futur, la lluita d'un poble per no extingir-se sota el calor saharià i la deixadesa de les institucions internacionals. Un Magidi que de ben segur escolta atentament les doctrines que persones com el seu avi van cuinar i creure's, però que mai van poder ser posades en pràctica. Unes ensenyances que els més agossarats asseguren que acabaran amb un aixecament armat contra el poble invasor. Potser sigui la manera de posar el punt i final a un conflicte que no interessa a ningú més que a ells. Potser sigui la pena de mort que acabi amb la cadena perpètua que fa gairebé 35 anys que purguen els sahrauis.

Aterrant al desert


Vàrem arribar prop de les 3 de la matinada. L'aeroport estava desert i la falta de llums a l'exterior feia de la nit la més fosca que mai havíem viscut. Després d'uns moments de desconcert, el grup es va anar dividint per les wilayas de destí. Els que anàvem a Smara vam muntar a la caixa d'un camió i ens vam col·locar com vam poder entre motxilles i grans bosses plenes de menjar. Fou un viatge cap a l'infinit. El camió anava amb els llums apagats, no es veia res ni al davant, ni als costats, ni al darrera. Era una travesia per un mar de foscor que va finalitzar en un oasis d'oscuritat al costat d'una petita construcció de maons de fang. Allà ens van dir que els nostres amfitrions ens vindrien a buscar per portar-nos fins el que seria el nostre allotjament els següents 5 dies.
Finalment, quan el sol començava a associar-se amb la terra groga cobrint de color daurat tot el paisatge, una petita furgoneta va arribar fins a nosaltres. D'ella sortí un home gran, espigat, fort, aparentant uns 60 anys, desconeixent altra llengua que no fos la del seu poble. El viatge, doncs, fou silenciós, aprofitat per observar totes aquelles haimas que desordenadament havien anat ocupant un espai sense herbes, sense arbres, sense res. També hi havia construccíons d'adob fetes amb la mateixa sorra del desert, el que deixava perillossos forats al costat de cada propietat.

Al cap d'una estona, doncs el desert no entén de rellotges, arribàvem al nostre hospedatge. El sol començava a cremar i encara no devien ser ni les 7 del matí. Dins la haima ja ens esperava la resta de la família del nostre conductor que, per sorpresa meva, era el patriarca d'un nucli on hi predominaven els infants i les dones. Començava l'aventura...

Ceuta, Melilla... Sàhara Occidental...


Protestes, escridassades, exigències… tot això i una mica més ha estat el que ha provocat la visita dels Reis a Ceuta i Melilla, ciutats espanyoles al nord de l’Àfrica. Els marroquins argumenten que estan enclavades en el seu territori físic i que haurien d’integrar-se dins el seu estat. Els espanyols es valen de la memòria, tractas signats a l’edat mitjana i de moments més memorables històricament parlant per a la gran Espanya per defensar que allò és seu. Segur que, sense entrar gaire a fons en el tema, tothom té la seva part de raó. Tot i que sobti que a Marroc li molesti que els Reis d’Espanya visitin dues ciutats espanyoles, a la població comú ens ha anat bé per descobrir com es prenen de seriosament la reivindicació els veïns del Sud, amb qui per cert, semblàvem tenir molt bon rotllo a canvi d’acords de pesca, d’armament i abraçades fraternals entre reis de tots dos costats. Com a casa de tothom hi ha roba bruta, potser caldria recordar que manifestacions com les que s’han viscut al Marroc per a aconseguir l’annexió de Ceuta i Melilla es realitzen força sovint al sud del país, on la població saharauí no accepta la sobirania marroquina implantada per la força al Sàhara Occidental després de la sortida dels espanyols el 1975. Curiosament, el 2001, en un visita del rei Mohamed VI a la zona, el monarca va rebre tal escridassada que es va decidir anul·lar la resta del viatge per aquell indret, tot i que la versió oficial parlava de forts vents. Les semblança entre tots dos episodis és una primordialment: que els ciutadans de Ceuta i Melilla i del Sàhara Occidental no volen ser marroquins de cap de les maneres. Això sí: els saharauís, mentre passa el temps, veuen com bona part de la seva població resta enmig del desert esperant que es compleixi una resolució de l’ONU del 1991 per tornar a casa, o bé buscant recursos per intentar una rebel·lió que enriquirà més d’un amb el negoci de les armes i que tenyirà de vermell el groc del desert.

Hatri


Hi ha vegades que la vida et regala la possibilitat de conèixer gent que realment val la pena. Una d'aquestes persones va ser el Hatri, un saharauí que viu al camp de refugiats anomenat Smara, enmig del desert algerià del Sàhara. Era un dels tants familiars que van passar per la haima que ens acollia aquells dies inolvidables d'abril del 2004, i va ser, sobretot, el xòfer que ens va portar a conèixer tot allò que no era pols i pedres. Però en Hatri va anar molt més enllà: ens va ensenyar com ballava el seu poble, ens va donar un curs intensiu de vocabulari saharauí per a principiants i ens va fer participar en un dels esports nacionals de la zona: empènyer el tot-terreny a través de les dunes cada vegada que quedava ensorrat.

Sí, en Hatri no ens va parlar de política, de tota la vida que portava vivint l'exili forçat, del nul futur que tenia ell i tota la seva gent enmig de res. Ell es va dedicar a ensenyar-nos que, a banda d'haver nascut en una o altra banda del planeta, les persones són iguals a tot arréu, amb els seus defectes i les seves virtuds, i la gran majoria només volen viure feliços i en pau. La seva abraçada abans de pujar a l'autocar que ens portava a l'aeroport militar de Tindouf va ser un d'aquells moments que encara em fan esgarrifar només de pensar-hi. Un d'aquells moments que et fan prometre internament que algun dia tornaràs als camps envoltats de dunes, lluny encara de la pàtria del Hatri, una pàtria que els interessos d'uns quants no permetran que torni a mans dels seus legítims amos.

Empresonat al desert... (III)


A hores d'ara, si heu fet els deures, ja haureu passat pel primer i segon capítols d'aquesta (de moment) trilogia. Si és així, no caldrà pas que us recordi qui és en Magiddi, aquest nen que viu als camps de refugiats de Tindouf, a Algèria.
Qui l'acompanya en la foto d'avui és una tieta seva, la Mettu, que ha estat l'encarregada de redactar la carta que aquesta setmana ens ha arribat de part de tota la família. No, allà no hi ha servei de correus, però els saharauis aprofiten les anades periòdiques que es realitzen a l'abril i al desembre de famílies d'aquí per enviar records (mai millor dit) i informar sobre la seva salut. Tot i que aviat farà 3 anys de la visita que els vàrem fer a casa seva, a la seva haima, segueixen mantenint el contacte, esperançats amb tenir algú a l'altra banda del filat invisible que els separa de la societat.
Recordo que quan vàrem ser allà la Mettu s'estava preparant per anar a estudiar a Algèria. Havia acabat l'escolarització bàsica i tenia ganes de poder trobar un futur allunyada del camp de refugiats. L'única opció era Algèria. Pertànyer a un estat no reconegut com el Sàhara Occidental fa d'ella una "sense-papers" al seu propi país. Anar més enllà del desert és doncs, a part de temerari, legalment impossible.
A la carta ens diuen que ha nascut una nova nena a la família, una germana del Magiddi, i ens conviden a baixar als camps a conèixer-la i passar uns dies amb ells. Saben que la nostra possible vinguda els portaria paral·lelament roba i menjar amb els quals passar una bona temporada. Potser algú pensarà que hi ha interès en aquestes cartes rebudes des de l'infern saharià. Segur. Tot aquell interès que pugui tenir un pare de família per mantenir una família en unes condicions infrahumanes. És del tot raonable i normal que els saharauis vulguin mantenir el lligam amb les famílies que han acollit els seus fills i filles durant els estius a casa nostra. Tan raonable i normal com que nosaltres, a canvi de què ens ensenyin que la vida no és a tot arréu igual, els compensem amb un plegat de coses que ens sobren tot i que no ens adonem. Coses que no fan més que omplir més una casa amb estris innecessaris o amb necessitats creades a partir del consumisme en el què ens imbueix la nostra societat. Per molt que els hi donem, mai arribarem a equilibrar la balança del què rebem...

Empresonat al desert... (II)


En alguna altra ocasió ja us he parlat del Magiddi. Sí, és aquest nen de la foto que viu als camps de refugiats de Tindouf, a Algèria. Ell i la seva família "esperen" a que algú els torni el dret de viure a casa seva, al Sàhara Occidental, país que va ser envaït pel Marroc quan Espanya va "alliberar-lo", a mitjans de la dècada dels 70.
En Magiddi a aquestes alçades ja deu anar a una de les escoles que hi ha al seu campament d'Smara. Curiosament, tots els campaments que els refugiats saharauis han muntat al ben mig del desert saharià d'Algèria tenen els mateixos noms que les províncies del seu país. Magiddi estudia dues llengües, el saharaui i el castellà. És el que els marca la història després d'haver viscut sota la influència espanyola des de finals del segle XIX. A més, és possible que l'idioma li serveixi si té la sort que a l'estiu pot viatjar al nostre país a passar un parell de mesos amb una família acollidora. D'aquesta manera sortiria del desert en el període més dur de l'any i, gràcies a l'ajuda de la gent que el tingui a casa seva, és més que probable que torni als camps de refugiats amb una bona quantitat de roba i menjar que servirà a la seva família per passar un temps. Dissortadament, també tornarà amb la visió de que hi ha un món més enllà de la sorra groga que trepitja, que respira cada dia. Un món que li ha tocat en sort a altres nens i nenes de la seva edat, pel sol fet d'haver nascut en un altre lloc. Un món on s'obre una aixeta i surt aigua sense parar, sense necessitat d'haver d'esperar que cada 15 dies un camió cisterna et vingui a omplir el dipòsit que ha de servir per a bona part de tot el camp de refugiats. Un món on hi ha fruita fresca a totes les taules, vehicles molt més moderns que no pas els camions militars que està acostumat a veure o basses enormes plenes d'aigua clara que aquí, al nostre món, anomenem piscines. Potser quan torni a Smara li pregunti al seu avi, Paipu, una de les persones més intel·ligents de la zona, perquè ell no té ni una engruna de tot allò. Segur que en Paipu li explica que el món és així, desigual, injust en el repartiment i egoïsta a l'hora de buscar solucions més enllà de les seves pròpies fronteres. I nosaltres, amb el cap cot, li haurem de donar la raó...

Empresonat al desert...


És el Magiddi. El vaig conèixer l'abril del 2004 als camps de refugiats saharauis d'Algèria. Hi vàrem passar cinc dies amb ell i la seva família. Aquell poble porta més de 30 anys tancat al desert, sobrevivint gràcies a l'ajuda internacional i veient com l'ONU no s'atreveix a fer complir una resolució que data del 1991 i que obligava al Marroc a fer un referèndum a la zona ocupada del Sàhara Occidental. Tot plegat, massa temps per a una gent que aviat veurà com les noves generacions s'hauran passat tota la vida dependent d'ajudes externes i sense altra feina que esperar que es compleixi la legalitat o, el que és pitjor, preparant-se per tornar a agafar les armes. Del Magiddi i la seva família en seguirem parlant més endavant...