Dinant a Abissínia

Un, dos, tres i quatre… un, dos, tres i quatre… Un cop saludades dues de les encarregades un se n’adona de com és de fácil canviar de món només travessant la porta d’un restaurant. La llum de la mirada de les persones que regenten aquell local supleix amb escreix la que es podria trobar a faltar en qualsevol altre lloc.

La taula, petita, rodona i baixeta, et mira convençuda que al seu voltant i cap tanta gent com al menjador de casa teva. Les cadires i tamborets, que podrien pertànyer a qualsevol classe de parvulari, t’acullen sense rubor. El plat arriba en forma de safata rodona, folrada amb la ingera, aquella mena de pa que podria semblar perfecte per a creps, i tota guarnida de petites muntanyes de diferents tipus de menjar: llenties, picants com no podia ser d’una altra manera, amanida, bledes, vedella amb salsa, que també pica... i d’altres que s’esperen a ser agafats sense artificis, sense coberts, només amb el tros d’ingera que has d’anar trencant del fons de la safata. El xoc de la tradició, la forquilla contra els dits, s’esmicola en pocs minuts per acabar fruint d’aquella manera tan exòtica de transportar-se al bell mig de l’Àfrica sense haver d’agafar cap avió.

El temps s’atura, no hi ha pressa. Els nens i nenes, amb els cabells més arrinxolats que un pugui imaginar, ajuden els cambrers mentre corren entre les taules. Entretant, els músics ja gairebé han acabat de preparar-ho tot per diluir qualsevol dubte sobre on et trobes en aquell moment. Instruments mai vistos, sons somiats, balls recordats, rostres relaxats, somriures reals. Després de la immersió africana, el fred ambient del carrer t’empeny a tornar a entrar per la porta de la felicitat, però com res és perfecte, el rellotge no ha estat còmplice i ordena la següent passa d’una vida que, gràcies a viatges com aquest, potser no és més llarga, però queda més ben aprofitada.

Per Venècia... sense GPS!!!

Venècia és aigua, és història, és enigmàtica, és singular, és turística... i també és cara. Una ciutat on no hi ha cotxes, on la meitat de la gent que circula pel carrer va amb un mapa a la mà intentant trobar una direcció amb la que mai es dóna fàcilment sinó parlem de la Plaça de Sant Marc o el pont de Rialto. Venècia són canals amb góndoles i gondolers, amb aquelles samarretes a ratlles blaves i aquelles cançons que es veu que fa temps cantaven. Venècia són "vaporettos", aquell servei que no té res a envejar al metro de Londres i que té molta més gràcia.

Venècia són diversos idiomes: començant per l'italià que t'educa de tal manera que al tercer dia ja demanes una "copetta de dos palinas" quan vols una terrina amb dues boles de gelat, i seguint per l'anglès, el francès, el japonès, el castellà i, com no, el català, que sempre estem per tot arréu. Venècia són monuments, edificis amb història pròpia, esglésies, més esglésies, fins i tot més esglésies. Venècia són flashos de càmeras fotogràfiques enlluernant la Basílica de Sant Marc, on per cert no es poden fer fotografies. I més fotografies: a les góndoles, als ponts, a les màscares de carnaval que són el souvenir estrella, a totes les construccions, mullades o no...

Venècia és aquell lloc on una ampolla d'aigua de mig litre pot costar entre 60 cèntims i 1'50 euros, depenent de la botiga que escullis dins el mateix carrer, de la cara de turista que facis o de l'humor amb la que l'italià de torn s'ha llevat aquell matí. Venècia és olor a pizza, a pasta cuita, a formatge fós. Una combinació que es repeteix a les diferents cartes dels bars o restaurants on s'amaguen increments del preu pel "servei" i pel "cobert". Venècia són hotels de 5, 4, 3 estrelles i menys. Per a gent de molts diners i per a gent que no en té tants però que els haurà de pagar si busca quelcom amb uns mínims.

Venècia és la música clàssica que regularment s'interpreta en algunes de les esglésies, moltes, que hi ha. Venècia són gelats, a totes hores i independentment de la temperatura que faci. De flor de llet, de tiramisú, de nutella o de vainilla. I, curiosament, a un preu molt semblant dels que es mengen a casa nostra, fet que fa que des d'ara mateix desconfïi dels gelaters autòctons... Venècia és vidre i pastissos. És art i escales. És incomparable i insubstituïble.

De feina al Marroc (i III)

El tercer dia a Tànger proposa de bon matí una visita a la senyora de les "tortitas". Complert aquest primer tràmit s’inicia la darrera jornada, amb sessió de treball continu enmig d’un clima de calor que és més difícil d’aguantar quan hi ha una piscina a una desena de metres que et mira fixament.

Superat el tràngol, un dinar de tots els participants posa punt i final a les jornades. A destacar que tornem a tastar la carn després de dos dies de dieta "peixeriana" i les postres, a base de flams.

El darrer te ens decidim per anar a prendre’l a fora de l’hotel, amb el risc d’insolació que té l’aventura, i acabem asseguts a la terrassa d’un "fast food", on es veu que tot és "fast" excepte preparar el te. Mitja hora després de demanar-lo arriben els esperats beuratges, en got de tub, i amb mitja planta de menta cada un. La darrera excursió finalitza esperant el micro-bus tot mirant com el Nadal és a punt d’aconseguir el passi a la final del Roland Garros i acomiadant-nos dels qui no tornen encara cap a casa.

Les compres a la botiga de l’aeroport, de nom "Mamoun", serveixen per exhaurir els dirhams sobrants, a part de fer diversos acudits amb el nom de l’establiment. Ja només resta embarcar, intentar dormir una estona i tornar a la realitat en la qual vivim, força allunyada de la que viu gran part de la humanitat.

De feina al Marroc (II)

Un dels plaers d'allotjar-se en un hotel, sinó el més gran, és l'hora de l'esmorzar. Aquell buffet amb sucs de diferents colors, aquells pastissets que series capaç de tastar un per un, i tornar a repetir fins quedar-ne fart. Aquells bols plens de cereals al costat de les gerres de llet. Aquell cuiner que t'espera amb la paella a la mà per preparar-te aquella truita que tu mai et faries a casa per esmorzar... Però he de dir que encara no havia vist mai una dona asseguda al terra amb un fogonet fent "tortitas" amb mel. En dues paraules: espec-tacular. Doncs bé, després d'haver omplert l'estómac amb aquella vella excusa de "vés a saber si després trobarem un lloc per dinar", pugem al micro-bus, que s'anomena així per l'amplada dels seus seients, i ens posem en direcció a Larache.

El camí, per una autovia força nova, permet descobrir la transformació del paisatge de la zona pesquera a la zona ramadera i agrícola. Després de veure com cabres i camells pasturen aparentment sense vigilància per amples camps, arribem a Lixus, un jaciment arqueològic de l'època romana. El complex està força abandonat, fa molta calor (tot i que segons els de la zona fa força fresquet) i per fruir-lo com cal s'ha de pujar a un turó. Resumint: crema del sol a dojo, gorra i ulleres, les sabates de vestir convertides en botes de trekking i a passejar per la muntanya.

Ja dins de Larache, visita al port, a edificis emblemàtics, a un projecte per afavorir que les entitats es reuneixin i després a dinar, bàsicament peix. Un cop omplert una altra vegada l’estómac sortida cap Ksar El Kebir, que vol dir "El castell gran". Gràcies a aquest descobriment lingüístic de primer ordre, obrim dins el cervell l’apartat de l’idioma àrab. Així, "guad" o similar vol dir riu, amb la qual cosa si juntem "guad"+"el"+"kebir" tenim la raó de la denominació d’un conegut riu andalús.

Satisfets pel nostre bast coneixement de la llengua àrab visitem aquesta ciutat sorprenent-nos dels projectes que tenen en marxa, la majoria gràcies a l’ajuda de la Junta de Andalucía. Tot i això, no podem evitar veure un barri de xaboles que tot i assegurar-nos que els seus habitants seran proveïts de cases dignes, no acabem d’entendre per què aquest projecte va darrera de la construcció d’un pavelló esportiu, per exemple.

El sol ja cau i les ganes de retornar a Tànger són moltes, però l’alcalde de la ciutat no està disposat a deixar-nos marxar sense haver-nos ensenyat una de les luxoses cases on ens ofereixen un berenar-sopar per recuperar energies. Una combinació de dolç i salat, regat amb sucs, tes o cafès que fan les delícies del grup d’expedicionaris que, cansats encara, pugen ara al micro-bus amb una altra cara.

L’arribada al hotel es fa a quarts de 12 de la matinada, però encara hi ha forces per sortir a menjar alguna cosa en una ciutat que es resisteix a anar-se’n a dormir. Nosaltres també ens resistim, però no tant.

De feina pel Marroc (I)

Uns calorosos 21º (segons el sobrecàrrec de l’avió) ens reben a l’aeroport Ibn Batuta de Tànger gairebé al migdia. El grup, dividit en dos per allò tan paranormal que pot arribar a ser recollir unes maletes facturades, aprofita per començar a prendre consciència d’on és. La visió d’un bar presidit per una fotografia gegant del rei Mohamed VI prenent un te no ofereix dubtes: som al Marroc. Pel que es veu, és típic que qualsevol tipus d’estança estigui engalanada de la mateixa manera: amb el retrat del monarca fent "el que toca" en aquell indret. Com a mínim original i curiós. Abans d’abandonar l’aeroport encara hi ha temps d’acomiadar-nos de la nena de poc més d’un any que s’ha passat plorant tot el viatge i que m’ha fet patir pensant com ho hagués passat jo si la filla fos meva. Deu ser la "neurona pare" que m’acompanya arreu.

Ja al taxi que ens condueix cap a l’hotel, la realitat de Tànger es va instal·lant en nosaltres. Edificis en mal estat, voreres que converteixen en perfectes les més malmeses que tenim a casa nostra, cotxes arcaics que conviuen amb altres, pocs, nous de fàbrica, i la sensació de què, com a mínim a Tànger, es trenquen força tòpics pel que fa a la indumentària dels marroquins. Diuen els que hi entenen que és perquè estem a la ciutat. Deu ser això.

L’habitació de l’hotel és correcte. Gran, amb vistes a una piscina que no ens donarà temps a provar i amb un lavabo on perfectament es podria haver filmat la mítica escena de Psicosis a la dutxa. Per dinar, truita i tajim, que són unes mini-mandonguilles de vedella, com a primer pas d’integració gastronòmica del meu estómac. Prova superada.

Després de la primera sessió de treball, llarga i ferragossa per culpa de les traduccions i el calor, arriba el primer passeig no oficial que ens portar fins a la medina. Allà optem per endinsar-nos en un d’aquells zocos que no tenen res a envejar a un laberint. És el capvespre, però el calor no remet i la humitat m’acosta cada vegada més a la banyera de l’habitació de l’hotel…
Un sopar a base d’amanida i peix de tota mena, amb menció especial per als calamars, precedeix la darrera caminada del dia que constata que tot i ser un dimecres nit, els carrers segueixen plens de gent que simplement "hi és". Un cop acabada aquesta "batuda nocturna" arriba el moment de dirigir-se cap al llit del "Motel Bates"…

De càmping per l'Empordà...

Fer els prop de 200 metres a cop de pedal fins a la platja per veure com el sol és el primer que es dóna un bany en les aigües de la Costa Brava és un plaer que cal gaudir com a mínim una vegada l'estiu. En el trajecte, tendes i caravanes encara tancades, purgant potser els pecats que les van mantenir obertes fins tard. Les taules de plàstic (blanques, verdes,... tant és) s'han convertit en un improvitzat llit per a les fulles dels pins que el vent ha fet caure durant la nit i envolten alguns gots que encara conserven untros d'espelma que s'acabarà de consumir la nit següent.

Les bicicletes, sense necessitat de ser lligades enlloc, delimiten parcel·les que no entenen d'idiomes. Alemanys, holandesos, francesos, italians... una representació de l'Europa més coneguda que es concentra ben d'hora a fer cua al forn del càmping on fan, mai millor dit, l'estiu amb les vendes.

Les primeres hores del matí també descobreixen aquells i aquelles que han escollit les setmanes de vacances per recuperar, o potser trobar, un estat de forma més adient amb les models que marca la societat a cop d'anunci. Així, es multipliquen els ciclistes o corredors de temporada que volen tornar a casa amb uns quilos de menys tot i que després no escatimin en sangria per acompanyar la paella de torn.

La piscina comença a omplir-se de cossos que dies enrera eren blancs com la llet i ara han esdevingut d'una tonalitat marronosa o vermella, segons el dispendi realitzat en crema protectora, una rara avis per a molts visitants que creuen que el camí cap a la pell morena ha de ser orfe d'intermediaris. S'observa com la febre dels tatuatges ja és una epidèmia que caldrà seguir d'aquí a uns anys per saber quins seran els efectes visuals o sanitaris en cossos castigats pels temps.

A partir de les 12 s'inicia la processió cap al dinar: uns, estrangers en la seva majoria, per recuperar forces i aprofitar les hores de més sol a la platja. Altres, autòctons, esperaran fins a quarts de tres i arrodoniran amb una migdiada l'àpat. Això farà que al passeig que porta a la platja, cap a les 6 de la tarda, es creuin els veïns europeus que ja tornen tips de sol amb els qui van a començar la sessió de tarda. És el moment en què es comença a olorar el fum de les primeres barbacoes que es posen en marxa i apareixen sobre les taules els primers recipients de ketchups i maioneses, una altra marca de la casa que es perpetua en la majoria de parcel·les amb presència forània. En moments com aquests un es pregunta si, més enllà de l'euro, tenim gaire coses més en comú.

Amb l'hora de sopar ja en l'horitzó, arriba el moment clau per als petits i petites: la mini-disco. Una selecció de cançons de fa 30 anys ("Veo, veo", i altres grans èxits en anglès) que serveixen per fer ballar la mini-parròquia i per omplir targetes i més targetes de memòria dels pares embadalits amb els progressos artístics dels seus fills. En aquella pista també és curiós comprovar com alguna tenda de tèxtils pot arribar a convèncer a tant estanger de com n'és d'usual a casa nostra passejar-se amb el vestit de sevillana com si res...

Finalment, la degustació d'una pizza marca de la casa acompanyada per algun dels espectacles que, en molts cassos, finalitzen amb la popularíssima "Qué viva España" dóna pas a tertúlies on es debat entre el bé i el mal i s'arreglen centenars de problemes que tornaran a aparèixer l'endemà sota un altre aspecte.

Tot això, envoltat d'arrossals, de viles medievals, de cales de somni i de tranquil·litat, podria ser el primer ingredient per a unes bones vacances...

Si algun dia he de tornar... a Índia

... voldré tornar a trepitjar l'Old Delhi, allà on els cables de la llum semblen estenedors creuats que ocupen bona part del cel indi. Allà on pots trobar des d'una clau fixa per arreglar l'hèlix d'un avió fins a els fregits més picants que no insensibilitza a la primera mossegada la poc acostumada llengua occidental. On la combinació de la calor enganxosa i l'olor d'espècies posa un marc incomparable a l'escena. Entraré en una d'aquelles barberies que farien tremolar el mateix Sweeny Todd per un bon afaitat i diré novament mil vegades "no" al venedor que m'acompanyarà des de l'arribada al barri. Demanaré permís per fer una altra vegada totes aquelles fotografies que ja vaig fer en el seu dia i, abans de marxar, compraré un parell de penjolls al "meu amic" el venedor, qui a aquelles hores ja sabrà que som de Catalunya, haurà despotricat contra els de Madrid, i m'haurà detallat un a un tots els jugadors del Barça, entre els quals encara hi compta el Ronaldinho.

Voldré també torna a seure al fons de l'autocar, on no es veuen les maniobres del conductor, tot i que s'intueixen. Des d'allà escoltaré com els vehicles esprimeixen els seus clàxons una i altra vegada. Em dirigiré a prop d'on està enterrat Gandhi, al parc que hi ha a prop de la universitat, i buscaré, sense èxit, aquells nens i nenes amb parracs que hi eren fa set anys. Ho faré durant hores, amb les fotos que els vaig fer llavors, i que m'havia jurat que un dia els regalaria. No els trobaré i pel meu cap començaran a córrer històries de la sort que hauran tingut aquelles criatures que per a mi només eren grans retrats en el meu comfortable pis català. Trist, tornaré a l'autocar per entomar el camí cap a Varanasi.

A la ciutat sagrada tornaré a ficar-me dins el Ganges, per "purificar-me", com fan els peregrins. En una barca arribarem fins a l'altra riba, on es pot gaudir d'una posta de sol magnífica.

Novament a la ciutat, negociaré amb el conductor d'un rickshaw perquè em canvii el lloc i poder cremar adrenalina pels transitats carrers indis. Finalment, arribaré a l'hotel, em ficaré al llit i somiaré estar a...

Magidi

El seu somriure entremaliat es mantenia impassible, mentre el seu cos trontollava sobre les seves cames d'un any i escaig. Tot i la seva joventut ja coneixia tots els racons de la haima i sabia guanyar-se perfectament la seva àvia amb una abraçada tendra en el moment adequat. El Magidi era així. I segur que ho segueix sent 5 anys després.

Era el primer fill de la Levhaila, i el primer nét de la Saida i del Paipu. La seva arribada va donar un aire nou a la família, acostumada a estar envoltada de nenes. Ell era més mogut, més innocent, més tendre. Tenia tots els ingredients per ser el nen mimat de totes les seves tietes, de pocs anys més que ell, i de la seva iàia, que feia poc havia complert els 40. Però qui més es desfeia amb les seves gràcies era el Paipu. Vell poeta que aviat arribaria a la seixantena, teòric de la insurrecció contra el poble marroquí que els mantenia oprimits en l'exili, havia hagut d'esperar molt, massa, per tornar a gaudir de les malifetes que només els nens saben fer. Els seus altres dos fills vivien lluny dels camps de refugiats. L'un encara vivia en els territoris ocupats del Sàhara Occidental, treballant en l'ombra per reivindicar els drets sobiranistes sobre aquelles terres. L'altre havia marxat a estudiar feia molts anys a Cuba, amb la intenció d'aprendre l'espanyol perfectament, i no havia tornat.

En aquest marc, el Magidi jugava i jugava. Amb les pedres i la sorra que cobrien el terra groguenc. Amb les seves tietes que el portaven a sobre les espatlles a tot arréu. Amb el temps que tothom li podia dedicar en un indret on no es pot fer res més que esperar. En una presó sense pareds ni sostre, només delimitada per l'al·legalitat dels qui viuen en aquelles terres, sense pàtria i sense futur.

La mare del Magidi ja havia nascut en aquell mateix camp d'Smara. Levhaila aviat faria 21 anys i no coneixia altre realitat que aquella. A diferència de les seves germanes petites, ella no havia pogut anar a cap país europeu durant els mesos de juliol i agost. Per a ella el món eren construccions de fang, haimes, tes i l'hora d'anar a buscar el menjar que puntualment arribava amb els convois d'ajuda humanitària. La formació bàsica que tenia l'havia adquirit en una de les escoles dels mateixos campaments, i sobtava la bona preparació d'una generació que potser mai faria servir aquells coneixements.

Ara, cinc anys després, és el Magidi qui assisteix a la mateixa escola. Té una germana petita que torna a representar el futur, la lluita d'un poble per no extingir-se sota el calor saharià i la deixadesa de les institucions internacionals. Un Magidi que de ben segur escolta atentament les doctrines que persones com el seu avi van cuinar i creure's, però que mai van poder ser posades en pràctica. Unes ensenyances que els més agossarats asseguren que acabaran amb un aixecament armat contra el poble invasor. Potser sigui la manera de posar el punt i final a un conflicte que no interessa a ningú més que a ells. Potser sigui la pena de mort que acabi amb la cadena perpètua que fa gairebé 35 anys que purguen els sahrauis.

Daara

Aquest matí he rebut la visita del Hassan, un jove senegalès que porta un mes per Terrassa. Només veure'm ha dit que em coneixia. La resposta a aquesta coneixença l'hem trobat en el seu poble d'origen: Daara. Aquest va ser un dels llocs que vàrem visitar fa ja dos mesos en l'estada al seu país. Un indret recordat especialment perquè allà, després de 6 hores de viatge en cotxe, el taxista va dir que la pista de terra que seguia continuació direcció a Negué no la faria amb el seu vehicle. Així que vàrem fer "turisme" durant un parell d'hores pels carrers plens de pols, mentre que l'Abbu ens buscava un 4X4 que s'atrevís a fer la travessa de més de 40 quilòmetres per la sorra. He de suposar que no arriben gaires persones amb la nostra tonalitat per aquella contrada i que encara deuen parlar dels tres jenets del desert que estaven encaparrats en "apallissar-se" damunt la caixa d'un Jeep durant més d'una hora per veure un poble perdut de no més de 100 habitants. Vàrem tenir mal de cul durant 4 dies. Encara deuen riure... "Aquests homes blancs estan ben bojos".

Tot recordant Orcha...

La fotografia principal de la portada del diari d'avui ens mostra un munt de cossos sense vida d'indis que han mort després que un rumor originés una estampida en un temple hindú. 145 morts. Pot arribar a ser difícil de comprendre, però a mi m'ha vingut a la ment l'estiu del 2002, en un poble allunyat de les rutes turístiques que s'anomenava Orcha. El dia que vàrem passar allà va coincidir amb una festa sagrada a la qual centenars, milers d'homes, dones i nens venien dels poblats dels voltants.

La massificació era insuportable. Sumava el fet també que molts d'ells no havien vist mai una pell tan pàl·lida com la nostra i els cridavàvem l'atenció. De la mateixa manera que a nosaltres ens la creen ells en la situació inversa. El "detall" era que no tenen el mateix costum que tenim nosaltres de respectar una distància entre persones. Així, podies veure't envoltat de 5 indis que tocaven el teu nas amb el seu nas, que caminaven quasi donant-te la mà i que se t'acostaven i et seguien allà on fos amb aquells ulls penetrants fins fer-te preguntar si alguna cosa havia canviat a la teva cara. Els esglaons de les escales del temple, com les que han provocat la desgràcia a Naina Devi, no es veien per enlloc entre tanta gent i eren d'una inclinació que feia por. De fet, recordo que bastants dels integrants del grup dels turistes varen optar per no pujar.
Fins i tot em ve a la ment quan vàrem entrar en un bar a prendre alguna cosa, i en pujar a la terrassa, podíem observar com molts dels qui ens miraven estaven allà baix, esperant que sortíssim, per seguir-nos admirant d'aprop. Com les estrelles de la faràndula, vaja.

Sort que aquell dia no hi va haver cap rumor que convertís en notícia aquella gent que s'havia posat les seves millors gales per a un dia tan especial.

Crònica senegalesa (i III)

Endintsant-nos a la terra dels baobabs, mentre més calurós i sec es va tornant el clima, es van descobrint les diferents maneres de viure que tenen els senegalesos. En poques hores es perden de vista els venedors per donar pas als agricultors i ramaders. Tot i això, el denominador comú segueix sent la falta de mitjans, d'infraestructures, d'oportunitats. Arriba un moment, però, que els ulls s'acostumen a aquest desolador panorama i, des de l'altra banda del vidre del cotxe, només sobta aquell que sembla encara més pobre que els altres. La cruesa de la visió selectiva i d'una insensibilitat humana que fa por constatar-la.

El viatge de més de 6 hores és tan esgotador com revelador. Conjunts de 3 o 4 cases, poblats allunyats entre sí per quilòmetres que fan difícil de trobar solució a la incògnita de la supervivència. Cabres i ovelles que pasturen soles per grans extensions de terreny, oblidades creiem, indispensables pensem.

L'uniformitat del paisatge agafa magnituds gegantines en agafar una pista sense asfaltar i comprovar com la situació encara pot agreujar-se més. Aldees de poc més d'un centenar d'habitants que conviuen amb el seu destí i pocs recursos. Algunes, agulles dins un inabastable paller, amb alguna construcció que fan servir com a centre de salut, resultat de les gestions que un emigrat al nord ha aconseguit amb alguna institució. Aquests petits projectes, "tirites de la cooperació" que dirien els experts, serviran per evitar grans desplaçaments entre un i altre poble a malalts i, segur, posar remei a malalties tan bàsiques que costa d'entendre com pot haver gent que mor a causa d'elles.

La rebuda al nostre destí, les cares de satisfacció dels qui ens esperaven, la cabra, probablement la millor que tenien, que ens espera a la cassola, conforma un capítol inesborrable per a qualsevol que vulgui tancar els ulls i obrir el cor a un món molt més gran del que poguem arribar a pensar.

El darrer trajecte del viatge ens ha de portar fins a la zona d'Mbour, on els hotels de quatre estrelles destinats als turistes, francesos la majoria, conviuen amb els pescadors i comerciants. La tranquili·litat de la platja només sortir el sol, l'olor d'aquell mercat de menjar, les mirades dels infants que no perden el rastre del pit de la mare i el somriure etern d'unes persones que cada vegada que veuen un turista se'ls obre una finestra a un món del que mai podran participar.

Ells ens creuen feliços, nosaltres els creiem feliços.
Nosaltres "tenim", ells "són".
Nosaltres passegem pel món, ells són el món.

SENEGAL

Així, ben gros, en majúscules. Faig un incís en la redacció de cròniques per mostrar què és el que aquests ulls han percebut a la terra dels baobabs. Per cert, per veure els "protas", s'ha d'esperar fins al final de tot. Coses del màrqueting...

I, per acabar, una cançó que em va encantar només sentir-la per la ràdio en aquell taxi groc, però que m'ha captivat encara més quan he pogut descobrir el video que l'acompanya.

Crònica senegalesa (II)

Dakar és una ciutat plena de vida, si per vida entenem comerç. Els seus mercats "oficials" conviuen amb els centenars, milers, de paradetes i venedors ambulants que ocupen els carrers de la capital. És possible que t'ofereixin de tot pel carrer, molt més enllà de les típiques figures de fusta o les bosses de colors estridents. El seu objectiu no són els turistes, pocs, que passegen per la ciutat, sinó els senegalesos mateixos. Així, un pot veure's temptat de comprar una planxa, una bàscula de bany, un carregador pel mòbil o una escombreta pel wàter. I te l'ofereixen com si fos un souvenir més, que potser podria arribar a ser-ho...

A part dels comerciants, que de moment monopolitzen qualsevol altre paisatge que pugui descriure, el trasllat cap a Pikine ha permès veure imatges que dissortadament no són excepcionals ni en aquesta zona ni en gran part del país: extensions de terreny convertits en abocadors de brutícia. Una visió amb la qual sembla impossible que pugui conviure diàriament qualsevol ésser humà, però que per a ells és tan normal com per nosaltres la visió d'un parell de contenidors de color verd. L'atzar que et fa néixer en una o altra banda del globus ens ha convertit en persones amb sort.

L'arribada a les escoles que gestionen els escolapis insuflen la creença que tot no està perdut. Donar l'oportunitat al jovent de canviar el seu destí és el millor projecte possible.


Els somriures dels nois i noies acompanyen la visita, tot demanant ser els protagonistes gràfics del viatge, demanda que, és clar, no els podem negar.

Al capvespre, novament a Dakar, recorrem alguns dels molts de quilòmetres que Senegal té de platja, on a aquelles hores de la tarda destaca la venda del peix que duen els pescadors després de feinejar i la massiva pràctica esportiva de la població. Concentracions de centenars de senegalesos en un tros de sorra corrent, estirant, saltant. Un espectacle més inesperat que inaudit, més assimilable a una platja de Hawai que no pas a Dakar. Per què? La resposta la trobarem als estereotips que anem creant de tot alló que realment no coneixem però que creiem conèixer. Potser trencar aquests motlles és la millor raó per viatjar.

Crònica senegalesa (I)

Una bufarada d’aire calent ens ha donat la benvinguda a Dakar. Tot i ser de nit, els 26 graus de temperatura ens avisen del que ens espera quan surti el sol. A la sortida de l’aeroport, res de nou en comapració amb altres països: taxistes que t’ofereixen els seus serveis, maleters que es barallen per agafar-te les bosses i “reis del canvi”, és a dir, aquells qui et garanteixen un canvi “no comission” de l’euro a la seva moneda local, el franc CFA, però que no perdran l’oportunitat de fer-te un ràpid truc de mans que deixaran el confiat estranger amb menys bitllets dels que creu tenir. Viuen d’això.

Uns eterns minuts després de poder visionar tot aquest escenari ha arribat l’Abdoulaye, el senegalés-terrassenc que ens ha d’acompanyar aquests dies. Un sospir de tranquil·litat ens fa comprendre que mai com avui la seva presència havia estat tan ben rebuda.
El trajecte en cotxe cap al centre de Dakar serveix per descobrir, encara que sigui enmig de la foscor, alguns dels trets diferencials del que ens espera els propers dies: construccions en molt mal estat, majoria de cotxes destartalats que circulen i que a casa nostre serien carn de desballestament, gent que romant estesa a terra tapada totalment amb una fina tel·la, dormint sobre cartrons… cartrons que durant el dia els serviran per instal·lar el seu punt de venda.

L’arribada a l’hotel ens sorprèn gratament. Acostuma a passar que les luxoses recepcions donen pas a cambres que no s’hi avenen gens. En aquesta ocasió, la realitat és totalment contrària.
Deixem els trastos i ens encaminem cap a l’”Ali Baba”, més o menys el McDonald’s autòcton. La nostra entrada al local serveix per donar un toc de color al restaurant, mentre les seves vidreres ens permetran gaudir d’un paisatge inesgotable: comerciants que tot i ser les 11 de la nit passades, comencen a recollir, altres que segueixen esperant aquell comprador que difícilment arribarà, alguns que a jeuen al terra preparant-se per dormir allà mateix…

Un bissap (la beguda típica d’allà) i un hot dog (estil senegalès) precedeixen un petit passeig per un cada cop més desert centre abans d’anar a dormir. L’endemà comença l’aventura.

Aterrant al desert

Vàrem arribar prop de les 3 de la matinada. L'aeroport estava desert i la falta de llums a l'exterior feia de la nit la més fosca que mai havíem viscut. Després d'uns moments de desconcert, el grup es va anar dividint per les wilayas de destí. Els que anàvem a Smara vam muntar a la caixa d'un camió i ens vam col·locar com vam poder entre motxilles i grans bosses plenes de menjar. Fou un viatge cap a l'infinit. El camió anava amb els llums apagats, no es veia res ni al davant, ni als costats, ni al darrera. Era una travesia per un mar de foscor que va finalitzar en un oasis d'oscuritat al costat d'una petita construcció de maons de fang. Allà ens van dir que els nostres amfitrions ens vindrien a buscar per portar-nos fins el que seria el nostre allotjament els següents 5 dies.
Finalment, quan el sol començava a associar-se amb la terra groga cobrint de color daurat tot el paisatge, una petita furgoneta va arribar fins a nosaltres. D'ella sortí un home gran, espigat, fort, aparentant uns 60 anys, desconeixent altra llengua que no fos la del seu poble. El viatge, doncs, fou silenciós, aprofitat per observar totes aquelles haimas que desordenadament havien anat ocupant un espai sense herbes, sense arbres, sense res. També hi havia construccíons d'adob fetes amb la mateixa sorra del desert, el que deixava perillossos forats al costat de cada propietat.

Al cap d'una estona, doncs el desert no entén de rellotges, arribàvem al nostre hospedatge. El sol començava a cremar i encara no devien ser ni les 7 del matí. Dins la haima ja ens esperava la resta de la família del nostre conductor que, per sorpresa meva, era el patriarca d'un nucli on hi predominaven els infants i les dones. Començava l'aventura...

Hatri

Hi ha vegades que la vida et regala la possibilitat de conèixer gent que realment val la pena. Una d'aquestes persones va ser el Hatri, un saharauí que viu al camp de refugiats anomenat Smara, enmig del desert algerià del Sàhara. Era un dels tants familiars que van passar per la haima que ens acollia aquells dies inolvidables d'abril del 2004, i va ser, sobretot, el xòfer que ens va portar a conèixer tot allò que no era pols i pedres. Però en Hatri va anar molt més enllà: ens va ensenyar com ballava el seu poble, ens va donar un curs intensiu de vocabulari saharauí per a principiants i ens va fer participar en un dels esports nacionals de la zona: empènyer el tot-terreny a través de les dunes cada vegada que quedava ensorrat.

Sí, en Hatri no ens va parlar de política, de tota la vida que portava vivint l'exili forçat, del nul futur que tenia ell i tota la seva gent enmig de res. Ell es va dedicar a ensenyar-nos que, a banda d'haver nascut en una o altra banda del planeta, les persones són iguals a tot arréu, amb els seus defectes i les seves virtuds, i la gran majoria només volen viure feliços i en pau. La seva abraçada abans de pujar a l'autocar que ens portava a l'aeroport militar de Tindouf va ser un d'aquells moments que encara em fan esgarrifar només de pensar-hi. Un d'aquells moments que et fan prometre internament que algun dia tornaràs als camps envoltats de dunes, lluny encara de la pàtria del Hatri, una pàtria que els interessos d'uns quants no permetran que torni a mans dels seus legítims amos.

Les diferències entre el Nord i el Sud...

Avui penjo un article que he trobat a la revista de l'ONG Global Humanitaria. Em penso que no cal gaire més...

Soy ADAM MADALITSO tengo 8 años
y vivo en Kabudula (Malawi)
1. Me levanto… un poquito antes del amanecer.
2. Por la mañana… lavo ropa y, si mis padres no están, me hago la comida.
3. Vivo solo con mis padres. Mis abuelos viven en otra cabaña.
4. Mi casa es… de ladrillo, con el techo de paja.
5. Tengo tres hermanas y cuatro hermanos.
6. Me gusta jugar a… fútbol y el bawo ( juego tradicional, que se juega en un tablero y con canicas)
7. Mi comida favorita... es el arroz y el pollo.
8. En la escuela… estoy en el Stand 3 y me gusta estudiar matemáticas y lenguaje. No me gusta la historia ni el inglés.
9. Cuando salgo de la escuela… voy a casa, dejo mi libreta y me voy al huerto a ayudar a mis padres. Después vuelvo a casa a comer la sima (harina de maíz cocida) que han preparado mi madre y mis hermanas. Algunos días, cuando hay poco trabajo en el huerto, me voy con mis amigos y jugamos al fútbol, al bawo o al escondite.
10. ¿Te gusta leer? Sí, pero no tengo libros que leer. A veces algún amigo me presta algún cuento que me gusta mucho.
11. Los animales me gustan mucho. Siempre que puedo me voy a cazar y, cuando tengo suerte, cazo conejos y pájaros. También me gusta pescar y coger saltamontes y hormigas. Cuando llego a casa, se lo doy todo a mi madre para que lo cocine y después nos lo comemos toda la familia.
12. Mis padres… trabajan en el campo.
13. Me divierto mucho en las fiestas de mi aldea, me gusta bailar y jugar con mis amigos.
14. ¿Qué cambiarías? Me gustaría tener una casa como las de la ciudad, de las que siempre tienen luz por la noche. Y una escuela nueva con techo de chapa para no mojarnos cuando llueve.
15. En nuestra casa todos nos vamos a dormir un poco después de que se haga de noche.

Me llamo ÁLEX FOLK, tengo 8 años
y vivo en Cataluña
1. ¿A qué hora te levantas? Pues pronto, a las 7:30
2. Por la mañana…Me levanto, me visto, desayuno Cola Cao con pan, y luego mi padre me lleva a la parada de autobús.
3. Vivo con mis hermanos y mis padres.
4. Mi casa es enorme, tengo 5 televisiones, una Play Station y televisión digital.
5. Tengo un hermano que es mi gemelo y otra que tiene 10 años.
6. Me gusta jugar a la Play Station.
7. Mi comida favorita es… La pizza, la sopa de mi abuela y los canelones, que también son de mi abuela.
8. De la escuela lo que más me gusta es… el patio,mis compañeros y sobre todo la hora de ir al comedor.
9. ¿Qué haces cuando sales de la escuela? Mira,cuando no cojo el autobús pues me voy al fútbol,pero cuando lo cojo,voy a mi casa, meriendo leche con galletas, luego hago los deberes, juego con la Play, después me ducho y me voy al ordenador.
10. ¿Te gusta leer? Unos libros sí, pero otros no.
11. ¿Y los animales? Sí, sobre todo el perro de mi amigo Álex.
12. Mi padre es actor y mi madre es directora de teatro.
13. Lo que más me gusta de mi barrio es el kiosco, también me gusta el Polideportivo que parece una cancha de fútbol de verdad (pero por fuera, por dentro no tanto) y me gustan mucho mis vecinos.
14. Cambiaría, ¡la comida del cole, que no me gusta para nada!
15. Me voy a dormir… a las 10 y pico.

"El país dels homes íntegres"

Cau la nit a la ciutat. Un dels taxis s’acosta a l’home blanc que és l’única nota discordant en tot el paisatge de cases baixes i carrers sense asfaltar. El viatger vol anar a trobar un lloc on relaxar-se i escoltar música del país i el jove taxista li ofereix col·laboració a preu de ganga: gratis. “Tú no eres de aquí y quiero que te lleves un buen recuerdo de mi país”. L’europeu malfia. Com pot ser que en un país tan pobre algú ofereixi els seus serveis gratuïtament a un estranger que deu tenir més diners a la butxaca dels que ell veurà mai? Després d’intentar convèncer el jove conductor de color unes quantes vegades de què li ha de pagar, resignat, accedeix dins el destartalat cotxe, desitjant no haver-se equivocat i no acabar en el fons d’un carreró fosc sense cartera ni orientació.

La primera impressió que li ofereixen els vidres de les finestres plenes de pols vermell no és gaire optimista: s’allunyen del centre tot passant entre grups de gent que, davant les seves petites cases, es reuneixen davant fogueres per passar les darreres hores d’un dia que ha estat igual que el d’ahir i que serà igual que el de demà. Finalment, el cotxe s’atura davant un local més gran que la resta de cases del carrer. Se sent música, una espècie de rap. Treu una bufarada d’aire enfora i nota com el seu cor es calma després d’uns minuts accelerat per la incertesa. El lloc al que ha arribat és exactament el que buscava. Una mena d’amfiteatre amb graderies de fusta i un petit escenari al mig on dos joves negres, alternativament van improvitzant frases al ritme de la música. Li expliquen que és un duel on un exposa i l’altre contesta a ritme de rap. L’estil musical no l’apassiona, però l’ambient és digne de viure’l. Ple a vessar, homes i dones vestits amb totes les coloraines que un pot arribar a imaginar, criden, riuen, parlen, beuen i ballen en completa harmonia.

L’home blanc, més relaxat, observa amb els ulls com a plats, acompanyat del jove taxista que ha aparcat a fora i li fa de guia en aquest món desconegut fins ara per a ell. Després d’un dia viatjant d’un lloc a un altre de la ciutat, veient de passada les rutines de la població, ara participa i frueix de la riquesa de les persones que habiten un dels llocs més pobres del planeta. Pobres? Això diuen les estadístiques fredes que fem els del nord i que es fixen en els diners, primer, i en dades de “desenvolupament”, després. De ben segur que, si tinguessin l’oportunitat de ser ells qui fessin un estudi sobre la humanitat, la cooperació entre iguals i la participació comunal, estarien bastant per sobre nostre a la llista dels països.

Una hora més tard, el nostre home blanc, satisfet, decideix tornar a l’hotel. El taxista, que no s’ha separat d’ell durant la seva estada al local, va a buscar el cotxe i el porta cap al seu allotjament. Quan hi arriben, l’europeu intenta sense èxit pagar-li el servei, però ell novament s’hi nega. “Espero que te lleves un buen recuerdo de mi país. Con ello me basta”. L’home blanc ha viatjat altres vegades pel món i sap que és difícil doblegar la voluntat d’un home de paraula, que té poca cosa més que aquesta paraula. Un cop a l’habitació, el viatger es pregunta si el nostre “progrés” no és combinable amb la seva humanitat. Una manera de ser que sobta estant en un país que figura al lloc 174 dels 177 de la llista de l’Index del Desenvolupament Humà. Un estat que que té una esperança de vida de 47 anys i on el 71% dels homes i el 85% de les dones són analfabets. Un indret on no hi ha seguretat social i on anar a l'hospital significa acollir-se a una de les dues tarifes: la cara, que permet passar l’estada en un llit, o la barata, que dóna dret a un racó del terra. Una sanitat que obliga a passar per la farmàcia abans de qualsevol tractament per comprar tot el necessari per fer la cura: les pastilles o pomades, però també els guants del metge, la mascareta, les tirites...

Però tot i així ens donen lliçons del que és una societat com a tal. Potser per això la traducció literal de Burkina Faso sigui “el país dels homes íntegres”…

Empresonat al desert... (III)

A hores d'ara, si heu fet els deures, ja haureu passat pel primer i segon capítols d'aquesta (de moment) trilogia. Si és així, no caldrà pas que us recordi qui és en Magiddi, aquest nen que viu als camps de refugiats de Tindouf, a Algèria.
Qui l'acompanya en la foto d'avui és una tieta seva, la Mettu, que ha estat l'encarregada de redactar la carta que aquesta setmana ens ha arribat de part de tota la família. No, allà no hi ha servei de correus, però els saharauis aprofiten les anades periòdiques que es realitzen a l'abril i al desembre de famílies d'aquí per enviar records (mai millor dit) i informar sobre la seva salut. Tot i que aviat farà 3 anys de la visita que els vàrem fer a casa seva, a la seva haima, segueixen mantenint el contacte, esperançats amb tenir algú a l'altra banda del filat invisible que els separa de la societat.
Recordo que quan vàrem ser allà la Mettu s'estava preparant per anar a estudiar a Algèria. Havia acabat l'escolarització bàsica i tenia ganes de poder trobar un futur allunyada del camp de refugiats. L'única opció era Algèria. Pertànyer a un estat no reconegut com el Sàhara Occidental fa d'ella una "sense-papers" al seu propi país. Anar més enllà del desert és doncs, a part de temerari, legalment impossible.
A la carta ens diuen que ha nascut una nova nena a la família, una germana del Magiddi, i ens conviden a baixar als camps a conèixer-la i passar uns dies amb ells. Saben que la nostra possible vinguda els portaria paral·lelament roba i menjar amb els quals passar una bona temporada. Potser algú pensarà que hi ha interès en aquestes cartes rebudes des de l'infern saharià. Segur. Tot aquell interès que pugui tenir un pare de família per mantenir una família en unes condicions infrahumanes. És del tot raonable i normal que els saharauis vulguin mantenir el lligam amb les famílies que han acollit els seus fills i filles durant els estius a casa nostra. Tan raonable i normal com que nosaltres, a canvi de què ens ensenyin que la vida no és a tot arréu igual, els compensem amb un plegat de coses que ens sobren tot i que no ens adonem. Coses que no fan més que omplir més una casa amb estris innecessaris o amb necessitats creades a partir del consumisme en el què ens imbueix la nostra societat. Per molt que els hi donem, mai arribarem a equilibrar la balança del què rebem...

"Dia Mundial de l'Holocaust"

Avui 27 de gener és el Dia Mundial de l'Holocaust. Tocaria doncs, no només recordar els milers de víctimes de la 2a Guerra Mundial, sinó també la resta de desapareguts en conflictes més recents (Rwanda, exIugoslàvia) que de moment no han tingut gairebé cap ressó en l'opinió pública. Potser d'aquí a 50 anys...
Convertir presoners en cobais humanes per aconseguir millorar la raça ària, exterminar els més febles... tot sota la premisa "la finalitat justifica els mitjans". Per què no se'ns oblidi mai, per què no es repeteixi mai més...
Diuen que més val una imatge que mil paraules. Aquí en van unes quantes que de paraules no en necessiten cap ni una.