Un, dos, tres i quatre… un, dos, tres i quatre… Un cop saludades dues de les encarregades un se n’adona de com és de fácil canviar de món només travessant la porta d’un restaurant. La llum de la mirada de les persones que regenten aquell local supleix amb escreix la que es podria trobar a faltar en qualsevol altre lloc.
La taula, petita, rodona i baixeta, et mira convençuda que al seu voltant i cap tanta gent com al menjador de casa teva. Les cadires i tamborets, que podrien pertànyer a qualsevol classe de parvulari, t’acullen sense rubor. El plat arriba en forma de safata rodona, folrada amb la ingera, aquella mena de pa que podria semblar perfecte per a creps, i tota guarnida de petites muntanyes de diferents tipus de menjar: llenties, picants com no podia ser d’una altra manera, amanida, bledes, vedella amb salsa, que també pica... i d’altres que s’esperen a ser agafats sense artificis, sense coberts, només amb el tros d’ingera que has d’anar trencant del fons de la safata. El xoc de la tradició, la forquilla contra els dits, s’esmicola en pocs minuts per acabar fruint d’aquella manera tan exòtica de transportar-se al bell mig de l’Àfrica sense haver d’agafar cap avió.
El temps s’atura, no hi ha pressa. Els nens i nenes, amb els cabells més arrinxolats que un pugui imaginar, ajuden els cambrers mentre corren entre les taules. Entretant, els músics ja gairebé han acabat de preparar-ho tot per diluir qualsevol dubte sobre on et trobes en aquell moment. Instruments mai vistos, sons somiats, balls recordats, rostres relaxats, somriures reals. Després de la immersió africana, el fred ambient del carrer t’empeny a tornar a entrar per la porta de la felicitat, però com res és perfecte, el rellotge no ha estat còmplice i ordena la següent passa d’una vida que, gràcies a viatges com aquest, potser no és més llarga, però queda més ben aprofitada.
