Arribem al Palau de la Generalitat a tres quarts de set del vespre amb el David. Durant el trajecte hem anat parlant dels premis i de les opcions que tenim d’emportant-se algun cap a Terrassa. Suposo que és com quan jugues a la loteria, que sempre tens aquella esperança fins que te n’adones de que hi ha massa boles al bombo. En aquest cas el que ens desperta del somni és l’aire solemne de la sala on es faran els lliuraments del premis i, sobretot, veure’ns envoltats de les forces vives del periodisme esportiu català. Professionals de TVE, de TV3, de Catalunya Ràdio, de l’Sport, del Mundo Deportivo, Vanguardia, 9 Esportiu… gent que només pel seu lloc de treball i perquè te’ls imagines envoltats d’estrelles ja ens fan pensar que visitar l’edifici de la Generalitat i tornar cap a casa ben sopats després del que s’ha anunciat com un còctel-sopar, serà un botí suficient. En certa manera, comencem a comprendre a la Penélope Cruz en la gala dels Oscar. Passen uns minuts de les 7 de la tarda quan entren a la sala el vice-president Carod Rovira, la Secretària General de l’Esport Anna Pruna i el president de la UFEC David Moner. L’acte és àgil. Tot seguit comença el lliurament dels premis i ben aviat es trenquen els esquemes que ja s’havien consolidat a la nostra ment. En la categoria de Foment de l’Esport Amateur en un programa de ràdio, la presentadora anuncia com a guanyador el “Minut 70” de la Ràdio Municipal de Terrassa. Tot i que sabia que era possible la consecució del guardó, no deixa de fer-se estrany, exòtic si voleu, escoltar un nom tan familiar en el marc d’un escenari tan poc familiar. El David somriu, “ja t’ho deia”. Les cames tremoloses em porten fins a la presidència on rebo el guardó de mans del Carod Rovira. Fotos de rigor. Més tard me n’adonaré que amb els nervis no he apretat la mà de les altres dues autoritats. Espero que no m’ho tinguin en compte. Al públic, tot de cares tan conegudes com desconegudes les persones que s’hi amaguen al darrera. Entre elles, un rostre familiar: el Jorge Alcover, expresident de la Federació Catalana d’Hoquei que té un gest orgullós. El petit discurs d’agraïment serveix per donar les gràcies a federacions i clubs espanyols, detall que espero no hagi molestat el líder republicà. No cal dir que no estava preparat. L’acte segueix fins a la seva fi, parlaments polítics inclosos, i després el “còctel-sopar”, que es converteix en una mena d’aperitiu de casament, és a dir, que marxem cap a Terrassa ja sopats.
Tots els guardons que reconeixen una tasca professional tenen un valor especial, però aquest era el primer que li donaven al programa des de fora de l’àmbit del hockey. Potser per això l’emoció que gairebé no m’ha deixat tancar els ulls fins més enllà de les dotze. El premi no deixa de ser la culminació a cinc anys i més de 150 programes del Minut70, una aposta personal que va trigar a obtenir suport però que s’ha revelat viable en tots els aspectes. Sé que, prenent-me la ràdio com el hobbie que vaig escollir que fos fa temps, probablement no viuré cap altra jornada com aquesta i és ara quan m’hagués agradat haver sabut abans de la concessió del premi per haver pogut preparar unes paraules més precises. Agraïments a totes les persones que han cregut en el projecte, a les que han col•laborat en aquests cinc anys, a les meves nenes i, sobretot, al meu pare, que va creure més que jo mateix en les meves possibilitats en aquest àmbit, i a qui m’agradaria dedicar aquest guardó quan falten pocs dies per què es compleixin tres anys que ens va deixar.
No sóc gaire amant d’escriure sobre les meves coses i no crec que ho torni a fer, però espero que avui se’m perdoni l’excepcionalitat. Entre les voltes que donava al llit i el refredat de la petita que m’ha fet llevar una desena de vegades, valia la pena acabar-se de desvetllar per fer quatre cèntims d’una tarda al Palau de la Generalitat.
Això és del que parlava.
