L’acumulació de feina ha fet que durant uns dies hagi hagut d’abandonar el manteniment del blog. I ho lamento molt sobretot perquè hi ha hagut moltes coses a comentar que s’han quedat pel camí. Començant per l’allau de manifestacions que es viuen entre, per sintetitzar i acabar ràpid, partidaris del PP i partidaris del PSOE. És genial observar com uns quants són capaços del que sigui per tal d’assaltar o mantenir el poder. A nivell estatal han passat de moda les inauguracions amb les que encara avui es fomenten bona part de les estratègies pre-electorals per fer servir guerres o víctimes d’atacs terroristes per esgarrapar vots. Temes que haurien de servir per unir forces s’utilitzen per dividir, per establir “bons i dolents”, per enfrontar ciutadans que ni tan sols saben perquè estan enfrontats.
Aquestes batalles internes ocupen bona part dels informatius, que es deixen portar per la crispació, fruint del moment, confonent el que és una notícia política amb una esportiva.”345.000 de persones segons la Delegació del Govern, 2.000.000 segons la Comunitat Autònoma”…
O arribant al cinisme amb els titulars. Ahir al vespre s’informava de l’accident d’un autocar on havia mort el conductor. El títol que acompanyava les imatges era: “Pudo ser una tragedia”, referint-se a què l’autocar estava buit, però obviant la mort del conductor, de qui es veu que la vida no valia res.
I entretant, què preocupa la ciutadania? Doncs pel que es veu, en l’apartat masculí de ciutadania, saber si els fills són d’un o no. Fins a 4.000 espanyols van fer-se proves per saber si avui podien celebrar el Dia del Pare amb tots els arguments. Tot això gràcies a que hi ha molt desconfiat, molt insegur i, com no, a una d’aquelles meravelloses enquestes que tanta utilitat pública tenen i que diuen que el 10% dels infants europeus no són de qui creuen ser. Tot això ha ajudat a que es multipliquin les empreses que fan aquestes proves i que, rotllo CSI, en tenen prou amb una mica de saliva, un cabell o un tros d’ungla per acabar amb els dubtes de si aquell nen rosset d’ulls blaus és teu encara que tu siguis exactament igual, o que la sogra digui que és pastadet al seu rebesavi…
Històries curioses del que treu la son al nord, mentre avui m’explicaven que a un país que està a la cua del desenvolupament humà (en quant a riquesa i esperança de vida, no en quant a humanitat) la gent ha de pagar per ser atesa en hospitals que fan por i on hi ha la tarifa VIP, que dóna dret a llit, i la normal, que dóna dret a ocupar un tros de rajola… Què feliços seríem si sabéssim que som feliços!!
