Sempre m'he declarat agnòstic políticament parlant. Una de les moltes raons per reafirmar-me és la hipocresia de la gent que, sigui del color que sigui, és capaç de col·locar-se darrera una pancarta que porta per lema "No a la guerra", mentre el matí següent estan signant vendes d'armament a països en permanent conflicte de les zones més empobrides del planeta. Comprar i vendre armes és una activitat que mou, segons els experts, una tercera part de l'economia mundial. Naturalment, quan es pensa en exportadors d'armes, a tothom li ve al cap els Estats Units. Cert, és el número 1 a la llista. Però no cal arribar a la desena per trobar a Espanya que, segons s'ha sabut aquesta setmana, va moure negoci per valor de més de 462 milions d'euros el primer semestre de l'any passat. Que aquestes xifres es coneguin quasi un any després parla per sí sol de la transparència i claredat com es fan aquest tipus de transaccions.
Més delicte té encara conèixer a qui es venen les armes. Estats com Israel, Colòmbia, Marroc, Indonèsia o la Xina en són els principals receptors. Aquests països coincideixen en el seu poc respecte pels drets humans.
Amb alguns dels anteriorment esmentats, el negoci ha estat complert: s'han concedit ajuts per al desenvolupament que han servit per pagar partides senceres de material militar. La pela és la pela. I algú pensarà que una solució per acabar amb les guerres actuals (més de 50 al món) és que un guanyi. Però això no convé ningú. A més, la pitjor batalla es lliura sense armes i deixa 100.000 morts cada dia: la fam. Precisament la FAO, agència de Nacions Unides que estudia la problemàtica de la desnutrició, ha calculat que amb una vintena part del que cada any es dedica a armament es podria eradicar la fam al planeta. Però és clar, això no generaria beneficis...
Em pregunto com pot haver tanta gent que dorm tan tranquil·la sabent el que es deriva de les seves accions... potser per això es van inventar els somnífers...
