Se'n va

Un llibre de sudokus a mig fer, un got d'aigua mig buit, les ulleres i el darrer llibre començat ocupen la tauleta del seu costat. Les seves mans no donen cap indici de la destresa que fins no fa gaire tenien, capaces d'enquadrar la millor fotografia, arreglar qualsevol electrodomèstic, estucar un pis o aixecar una pared. Les seves cames, sempre primes, ara ho estan encara més. Se'n va.

La casa, cada racó, el recorda. El recordarà. Fotografies amb els seus fills el dia del seu casament, notes manuscrites on un grup de números indiquen telèfons que potser ara ningú sabrà a qui corresponien. Una tassa per prendre la xocolata desfeta amb el seu nom, record d'un casament d'un nebot.Una caixa d'eines que queda orfa després de tantes batalles lliurades. Aquells mobles de la cuina que va muntar tot solet, com qui elabora un joc de nens amb quatre fustes...

Al carrer, en aquella plaça que quan cau la mitja tarda es converteix en el punt de confluència de tanta i tanta gent, les persones no disminueixen el seu ritme de vida. Inherents a la seva marxa, els avis segueixen jugant a la petanca, els quatre nois immigrants seuen en un banc proper parlant de la sort que els ha deparat la jornada, les dones formen grupets tot comentant la darrera xafarderia del barri, i els infants baixen pel tobogan mentre els seus pares fan petar la xerrada entre ells alhora que cuiden que no passin per darrera del gronxador. La vida segueix, doncs, fora d'una habitació que és testimoni del seu adéu. Se'n va.

Se'n va, però no del tot. El seu llegat, en forma del que va ser i va transmetre als del seu voltant queda per sempre. Les fotografies, la manera de ser, les ganes de lluitar no desapareixeran mai. Se'n va, potser sí, però no del tot.

Homenatge

Vull dedicar el post d'avui a un gran fotògraf i millor persona que té l'encàrrec a partir d'ara de fer els reportatges des d'aquells núvols que tan bé il·lustrava.

Gràcies per tot.







Si voleu seguir gaudint, cliqueu aquí.

Silenci

M’assec davant l’ordinador a transcriure les línies que vaig escriure a la ment fa uns dies mentre ocupava la butaca del seu despatx. Una butaca orfe des de fa massa dies i que, fruit de la seva ignorància, espera tornar a ser utilitzada en un futur no gaire llunyà. Allà assegut puc reconèixer aquells estris tan quotidians que no serien gens especials de no conèixer la persona que els utilitzava. Un polaritzador d’una càmera de fotos que fa massa que no té llum natural que polaritzar, uns bolígrafs que han vist com la seva tinta quedava eixuta de no fer-se servir… Al meu darrera, un suro ple de fotografies, la gran majoria dels néts, totes fetes per ell. També, un arbre genealògic de la seva família que servirà, segur, de bon inici per a què d’aquí a uns anys, algú el vagi completant. A un dels costats del suro, un marc amb quatre imatges de quatre viatges que va fer amb la seva dona no fa tant, però que ara semblen tan llunyans com els països que volia veure i que ja mai trepitjarà. A l’altra banda, una imatge antiga dels seus dos fills quan aixecaven poc més de dos pams del terra. Amb les seves mirades fixades en l’objectiu d’aquella càmera que s’interposava entre ells i el seu pare, que tot just començava a descobrir la seva passió per la fotografia.

Al meu davant, el portàtil acaba d’encendre’s i es disposa a fer el que ha fet les darreres setmanes: connectar-se a internet per buscar noves pel·lícules que permetin al seu amo fer més lleugeres les llargues hores que passa al llit. Mentre ho fa, descobreixo una icona a l’escriptori que informa que els missatges segueixen entrant al seu compte de correu, sense entendre per què no són llegits. Amics que es preocupen i que no gosen trucar… peticions d’amistat pel Facebook que no són contestades… ofertes de vols barats que ell solia mirar i remirar amb els ulls il·lusionats… un munt d’informacions útils o inútils que ara queden arreplegades en un mateix sac sense fons.

El programa comença a descarregar arxius de la xarxa. En té per una bona estona. M’aixeco i vaig cap a la porta. Abans de sortir, però, em giro per tornar a fer un cop d’ull a l’habitació que resta silenciosa. Allà queda, esperant potser una jornada amb l’activitat frenètica que va tenir fins no fa tant. El temps, però, no juga al seu favor. Surto sense preocupar-me per tot el que queda a dins. Sé que, quan hi torni, tot seguirà en el mateix lloc.