Esa ruta...

El aire fresco que envuelve a las 6 de la mañana. El inicio del camino, con los primeros rayos de sol en el horizonte, pasando entre campos de cerezos y viñas. Esos kilómetros iniciales tan familiares pero a la vez tan olvidados en el pozo de los años. Ese puerto, ahí, esperando, como lo hizo aquella primera vez en la que no conseguí vencerle. Esas primeras rampas duras, con ese asfalto descarnado, en una carretera solitaria que me hace sentir más acompañado que nunca. Esa lucha cortés entre la montaña y el ciclista que no tiene prisa, sólo un objetivo, que no es otro que llegar a lo más alto sabiendo que esa ascensión no es una más, sino que esconde en su interior recuerdos de juventud, preocupaciones y alegrías que ya pasaron, personas que cambiaron o que ya no están. 

Ese momento de coronar, abriéndose una llanura eterna ante los ojos, justo antes de emprender viaje por rectas inacabables, cruzando entre campos cubiertos de amarillo, solitario en un paraje donde otros vehículos parecen no haber acertado a llegar. La llegada a la capital de la comarca, todavía entre las sábanas, quieta, apaciguada, que propone aminorar para no molestar, buscando el mejor camino que devuelva a las solitarias carreteras. 

Los penúltimos kilómetros, esos que siempre son los más duros de recorrer mentalmente, aquellos que preceden lo esperado y temido, los que no se acaban nunca e impacientan. El último puerto, el que retorna a la realidad, en el que hay que exprimirse al máximo, el que hay que disfrutar ante la poca certeza de volverlo a ascender en otra ocasión. 

El final, la satisfacción, el objetivo cumplido, el sueño realizado, la constatación de que a veces la felicidad no se encuentra lejos sino al alcance de la mano, y que la vida se nutre de pequeñas cosas que alimentan como los mejores manjares.

La primera...

No sé ben bé si aquell 5 de gener van entrar per la terrassa o van pujar religiosament els 5 pisos d'escales, però el que recordo nítidament és la seva presència al menjador de casa, tan blanca i desconeguda. Tenia sis anys i ses majestats havien decidit que era hora d'endinsar-me en un món del que ja mai més sortiria.

No recordo especialment durs els nostres inicis. De fet, no arribo a recordar cap tipus de rodetes auxiliars a banda i banda. Només em ve a la ment aquella gran explanada del pàrquing del supermercat, buida com només ho pot estar en diumenge, amb el meu pare agafant-me del seient i impulsant-me endavant. Aquella sensació de llibertat, de poder fer alguna cosa sense el suport constant d'algú, em va fascinar i ho fa avui encara.

El següent pas va ser portar la meva enamorada d'estiueig, en un poble on hi predominaven (i encara hi predominen) les pujades i baixades per anar a qualsevol lloc. Allà vaig comprovar com es podia compartir el vici amb altres nens i nenes i com aquell invent podia convertir-se en quelcom més que un simple mitjà de transport. No va quedar-se enrera en cap excursió de les que fèiem, de la mateixa manera que va voler compartir aquelles curses que tenien com a objectiu fer la volta a la vila en el menor temps possible. Mirant ara enrera, no me'n ser avenir de com no vam passar per sobre d'algú quan corríem sense miraments per tractar de ser el primer en aquella mena de Tour de França a l'aragonesa.

Tot i compartir moltes estones amb l'altra quitxalla, la meva incondicional amiga va ser amb qui més estona vaig estar. Els matins que molts aprofitaven per dormir nosaltres els usàvem per anar pels camps. Les primeres hores de la tarda en què altres feien la migdiada nosaltres simplement batallàvem contra el vent calurós d'aquelles tardes d'agost, tot esperant que la resta de la colla comencés a sortir per encetar noves aventures.

El temps va anar passant. Jo vaig anar creient, però ella no. El meu cos cada vegada es veia més gran sobre la seva estructura i una tarda, a proposta d'un home que tenia un fill més petit que jo, la vaig canviar per una altra de la mateixa família però d'un color molt més lleig i una mida més gran. La transacció, que en aquell moment va semblar-me necessària i ideal, no va acabar de fer-me sentir satisfet. La nova adquisició mai va acabar de funcionar amb la perfecció de la seva antecessora i, de tant en tant, quan em creuava amb aquell vailet que conduia la "meva" montura blanca, sentia una punxada a l'estómac de melangia. Potser és per això que, amb el temps, sempre que he mirat una bicicleta, els meus ulls s'il·luminen més si és el color blanc el que hi predomina. Segur que és per això que mai oblidaré aquella primera bicicleta.

Al seu llit...

M'espera desperta, però amagada sota els llençols. És el joc diari de fer-se la dormida, esperant unes pessigolles que sap que no trigaran en arribar. Sobre l'escriptori, el llibre que no trigarà en acabar després de cruspir-se'l en poques nits. Una mica més enllà, l'aigua dins el bidó ciclista provinent d'alguna marxa es mira de prop un llibre de text que pronostica algun control aquell mateix dia. La cadira li sosté la roba que li han preparat per aquell dia i que, invariablement, ella acabarà substituint per una altra.

El seu somriure perenne dóna el bon dia una vegada més, just abans de fer la petició del que voldrà esmorzar. Ja a la cuina, s'encarrega dels preparatius de la seva llet, amb el mateix procediment de cada dia: sucre, cacau i, sempre després, la llet.
Embadalida amb el mapamundi que roman a la paret, va escurant el sandwich de pernil i formatge, mentre pensa quin país, com més petit millor, pot fer-li ubicar al seu germà.

En un tres-i-no-res ja es renta les dents, prepara la bossa per a un nou dia de cole i es pentina amb delicadesa. Comença un nou dia que, al cap d'unes hores, caldrà repassar fil per randa ajaguda al seu llit, allà on cada matí comença la vida amb el seu somriure.