Buscando planeta...

No soy experto en economía, ni en política, ni en sociología... vamos, que no soy experto en nada que me permita comprender lo que estamos viviendo en los últimos tiempos.

Todavía tengo grabadas en mis retinas a los estadounidenses llorando, maldiciendo, la victoria de Trump, que será su nuevo presidente. Alguien a quien parece que la providencia le ha regalado un cargo. Se ve que las cámaras de televisión tienen problemas para encontrar a alguno de los 49 millones de personas que le han votado. En cambio, los que han optado por la opción perdedora, parece ser que son mayoría en calles, estudios de televisión y redes sociales. Algo que debería parecer lógico si tenemos en cuenta las promesas electorales del nuevo presidente. Pero no. Ha ganado quien ha prometido muros, armas y proteccionismo.

Desgraciadamente, la situación vivida en Estados Unidos no es un islote de locura en el mar de la cordura. Al contrario. Podría decirse que lo sucedido forma parte de la regla establecida en los últimos tiempos, no de la excepción.

No hace tanto, en Colombia, se ha realizado un referéndum entre la población para decidir si se avalaba el proceso de paz que evitaría que continúe un conflicto que ha durado más de 50 años y ha dejado ocho millones de víctimas. El resultado fue que el pueblo votó que no a esa opción. Nuevamente se llenaron las calles de gente llorando, ávidos de intentar entender que habían votado sus compatriotas.

En España se acaba de proclamar presidente a alguien que tiene detrás suyo un reguero de corrupción inigualable. Lo ha hecho en última instancia con los votos del primer partido de la oposición, que han utilizado la forma vergonzosa de la abstención para no tener que pronunciar un “sí” sonoro y así limpiar su conciencia. Anteriormente, para su tranquilidad de espíritu, y en dos elecciones consecutivas, el partido que ya gobierna fue el más votado, con un buen puñado de millones de votos. Unas papeletas que, como en Estados Unidos, se ve que nadie metió en las urnas, a tenor de lo reflejado en las calles y redes.

Pero hay más. Europa, la Europa de la fraternidad, la que vivió la mayor crisis de refugiados tras el fin de la segunda guerra mundial, es la misma que hoy cierra fronteras y recibe con alambradas a los ciudadanos sirios que se han visto obligados a abandonar sus casas por una guerra. Un conflicto alimentado por los intereses económicos, muchos de ellos también europeos. Una situación que, nuevamente, ha vuelto a sacar a las calles a la ciudadanía para pedir a sus gobiernos esa humanidad que prometen en las campañas electorales.

Ante tal escenario, lo normal es que el planteamiento debiera ser el poder huir a un planeta en el que las personas estén orgullosas de lo que votan y de cómo actuan aquellos a los que han votado. Un planeta donde el objetivo sea mejorar lo que hay y no defender lo que queda. Un planeta donde la coherencia y la humanidad vayan de la mano y se presten a mostrar a la intolerancia y a los intereses que su opción es la que hay que apoyar. Un planeta que quizá habría que empezar a buscar antes de que éste en el que vivimos nos encuentre a todos.

L'èpica, el repte i el somni...

L’èpica...

Des de la cafeteria no es veu més que la boira que envolta el paisatge...

La roba, xopa, no té gaire indicis d’assecar-se abans de començar el descens cap a Covadonga. Abans, no gaire abans, les vaques han estat testimonis de la bogeria. Un dia tapat, pluja abans de començar a pujar, el record de fa 17 anys quan els llacs només s’intuïen entre una espessor blanca... Èpica. Amb les cames adormides després de dies de descans i amb el fred no sent la millor ajuda per despertar-les no es podia esperar un ritme gaire àgil, però ha estat suficient per anar fent sobre un asfalt molt mullat, envoltat de la verda vegetació i del silenci de poc més de les 7 del matí. A mesura que es va pujant comença a difuminar-se la verdor entre la boira. El desnivell es manté mentre les vaques passegen al meu voltant, preguntant-se qui és més animal irracional. Busco amb la mirada algun cartell que adverteixi de l’arribada a la temuda “Huesera”, però no hi ha rastre. L’asfalt, però, s’empina i m’obliga a apretar les dents, poc abans d’arribar al Mirador de la Reina, a on el terreny dóna un respir. Poc després, la sensació entre l’èxit i el desconcert. El llac és al davant. En algun moment he passat el tros més dur de la pujada sense ser-ne conscient. Pujo fins a l’altre llac i em dirigeixo a buscar l’escalfor d’un cafè amb llet.

Des de la cafeteria no es veu més que la boira que envolta el paisatge...

 El repte

Són quarts d’una del migdia. Silenci. “Bienvenidos al Olimpo del ciclismo”, resa el cartell que hi ha a l’inici de la carretera que surt des de Riosa. Un nen, d’uns 9 anys, em llença el primer repte: “te echo un pique!”. No cal, gràcies, el “pique” el tinc amb la muntanya. Durant 6 quilòmetres vaig escalfant les cames, amb pendents que en qualsevol altre lloc donarien respecte, però que aquí no són més que un aperitiu. A l’àrea de pic-nic de Viaparà tot és preciós. Verd i més verd, cavalls, vaques... fins i tot la boira que s’endevina a dalt de tot sembla bucòlica. A partir d’allà, però, com diu una pintada al terra, s’inicia l’infern. Un infern que només es supera amb tres ingredients: la seguretat de superar-lo, força i equilibri. Aquestes dues darreres premisses són bàsiques per no posar el peu a terra en unes rampes que s’enlairen fins a un 23% de desnivell. Els cartells que cada quilòmetre, que cada cop passa més lentament, informen del que espera, tampoc ajuden gaire. La solitud és absoluta. La roda davantera fa estona que no segueix la línia recta, per amortir el desnivell i també per no trepitjar els souvenirs amb els que les vaques obsequien els visitants. No hi ha pressa. Pedalada a pedalada s’avança metre a metre, arribant a les esperades corbes on poder aprofitar tot el seu recorregut per agafar una mica d’aire. La “Cueña de Les Cabres”, la part més dura, també queda enrera, i ja “només” queden uns tres quilòmetres amb desnivells màxims del 20%...

A dalt no hi ha restaurant, ni bar, ni res que no siguin vaques en una explanada sense cap cotxe. La boira, que fa estona que s’ha convertit en l’únic paisatge, s’ho empassa tot. Per sort, uns excursionistes apareixen caminant i immortalitzaran un moment que no estava segur de viure. Les lectures realitzades sobre el mite en les darreres setmanes no donaven la seguretat de poder-lo vèncer, però ara ja es pot dir que el repte és al sac.

El somni

Va ser el primer port que va pujar-se en el Tour de França, aquella cursa que tothom a qui li agrada la bicicleta ha corregut alguna vegada, majoritàriament en somnis. Probablement no sigui el més dur, ni el més maco, ni el més alt... però sí que és el més mític dels Pirineus. Potser és per això que quan es comença l’ascensió des de Campan tot pren un aire diferent. Les seves rampes són dures i sostingudes, el seu asfalt és perfecte. La coincidència amb altres ciclistes que busquen la mateixa glòria, inevitable. Tots amb un mateix objectiu: coronar un cim que ha estat abans conquerit per les grans figures d’aquest esport, que ha decidit classificacions generals i que ha aplegat milers d’afeccionats a les seves cunetes.

La carretera, humida després de la pluja sense treva de tota la nit, és un quadern ple de noms que és impossible no reconèixer. Grans campions, corredors locals, cicloturistes que han volgut deixar la seva empremta... tots hi tenen un lloc reservat en els més de 16 quilòmetres de pujada.
A mesura que es guanya alçada la boira va amagant el paisatge, donant-li el punt just d’èpica abans d’arribar a l’estació d’esquí de La Mongie, que és el pas previ als darrers 4 quilòmetres de patiment. Abans de fer el cim, en un punt on l’altitud ja és de gairebé 2.000 metres, el sol ofereix els seus raigs perquè el gran moment sigui complet. L’estàtua de Lapize, possiblement la més fotografiada del món ciclista, aplaudeix amb la seva presència tots qui van arribant. El restaurant, tancat un cop passa l’estiu, hagués estat un lloc ideal per allargar una estança que no voldríem que acabés. Un somni del que no despertaríem mai. Un somni que ha deixat de ser-ho per convertir-se en una realitat.

Esa ruta...

El aire fresco que envuelve a las 6 de la mañana. El inicio del camino, con los primeros rayos de sol en el horizonte, pasando entre campos de cerezos y viñas. Esos kilómetros iniciales tan familiares pero a la vez tan olvidados en el pozo de los años. Ese puerto, ahí, esperando, como lo hizo aquella primera vez en la que no conseguí vencerle. Esas primeras rampas duras, con ese asfalto descarnado, en una carretera solitaria que me hace sentir más acompañado que nunca. Esa lucha cortés entre la montaña y el ciclista que no tiene prisa, sólo un objetivo, que no es otro que llegar a lo más alto sabiendo que esa ascensión no es una más, sino que esconde en su interior recuerdos de juventud, preocupaciones y alegrías que ya pasaron, personas que cambiaron o que ya no están. 

Ese momento de coronar, abriéndose una llanura eterna ante los ojos, justo antes de emprender viaje por rectas inacabables, cruzando entre campos cubiertos de amarillo, solitario en un paraje donde otros vehículos parecen no haber acertado a llegar. La llegada a la capital de la comarca, todavía entre las sábanas, quieta, apaciguada, que propone aminorar para no molestar, buscando el mejor camino que devuelva a las solitarias carreteras. 

Los penúltimos kilómetros, esos que siempre son los más duros de recorrer mentalmente, aquellos que preceden lo esperado y temido, los que no se acaban nunca e impacientan. El último puerto, el que retorna a la realidad, en el que hay que exprimirse al máximo, el que hay que disfrutar ante la poca certeza de volverlo a ascender en otra ocasión. 

El final, la satisfacción, el objetivo cumplido, el sueño realizado, la constatación de que a veces la felicidad no se encuentra lejos sino al alcance de la mano, y que la vida se nutre de pequeñas cosas que alimentan como los mejores manjares.