La primera...

No sé ben bé si aquell 5 de gener van entrar per la terrassa o van pujar religiosament els 5 pisos d'escales, però el que recordo nítidament és la seva presència al menjador de casa, tan blanca i desconeguda. Tenia sis anys i ses majestats havien decidit que era hora d'endinsar-me en un món del que ja mai més sortiria.

No recordo especialment durs els nostres inicis. De fet, no arribo a recordar cap tipus de rodetes auxiliars a banda i banda. Només em ve a la ment aquella gran explanada del pàrquing del supermercat, buida com només ho pot estar en diumenge, amb el meu pare agafant-me del seient i impulsant-me endavant. Aquella sensació de llibertat, de poder fer alguna cosa sense el suport constant d'algú, em va fascinar i ho fa avui encara.

El següent pas va ser portar la meva enamorada d'estiueig, en un poble on hi predominaven (i encara hi predominen) les pujades i baixades per anar a qualsevol lloc. Allà vaig comprovar com es podia compartir el vici amb altres nens i nenes i com aquell invent podia convertir-se en quelcom més que un simple mitjà de transport. No va quedar-se enrera en cap excursió de les que fèiem, de la mateixa manera que va voler compartir aquelles curses que tenien com a objectiu fer la volta a la vila en el menor temps possible. Mirant ara enrera, no me'n ser avenir de com no vam passar per sobre d'algú quan corríem sense miraments per tractar de ser el primer en aquella mena de Tour de França a l'aragonesa.

Tot i compartir moltes estones amb l'altra quitxalla, la meva incondicional amiga va ser amb qui més estona vaig estar. Els matins que molts aprofitaven per dormir nosaltres els usàvem per anar pels camps. Les primeres hores de la tarda en què altres feien la migdiada nosaltres simplement batallàvem contra el vent calurós d'aquelles tardes d'agost, tot esperant que la resta de la colla comencés a sortir per encetar noves aventures.

El temps va anar passant. Jo vaig anar creient, però ella no. El meu cos cada vegada es veia més gran sobre la seva estructura i una tarda, a proposta d'un home que tenia un fill més petit que jo, la vaig canviar per una altra de la mateixa família però d'un color molt més lleig i una mida més gran. La transacció, que en aquell moment va semblar-me necessària i ideal, no va acabar de fer-me sentir satisfet. La nova adquisició mai va acabar de funcionar amb la perfecció de la seva antecessora i, de tant en tant, quan em creuava amb aquell vailet que conduia la "meva" montura blanca, sentia una punxada a l'estómac de melangia. Potser és per això que, amb el temps, sempre que he mirat una bicicleta, els meus ulls s'il·luminen més si és el color blanc el que hi predomina. Segur que és per això que mai oblidaré aquella primera bicicleta.

Al seu llit...

M'espera desperta, però amagada sota els llençols. És el joc diari de fer-se la dormida, esperant unes pessigolles que sap que no trigaran en arribar. Sobre l'escriptori, el llibre que no trigarà en acabar després de cruspir-se'l en poques nits. Una mica més enllà, l'aigua dins el bidó ciclista provinent d'alguna marxa es mira de prop un llibre de text que pronostica algun control aquell mateix dia. La cadira li sosté la roba que li han preparat per aquell dia i que, invariablement, ella acabarà substituint per una altra.

El seu somriure perenne dóna el bon dia una vegada més, just abans de fer la petició del que voldrà esmorzar. Ja a la cuina, s'encarrega dels preparatius de la seva llet, amb el mateix procediment de cada dia: sucre, cacau i, sempre després, la llet.
Embadalida amb el mapamundi que roman a la paret, va escurant el sandwich de pernil i formatge, mentre pensa quin país, com més petit millor, pot fer-li ubicar al seu germà.

En un tres-i-no-res ja es renta les dents, prepara la bossa per a un nou dia de cole i es pentina amb delicadesa. Comença un nou dia que, al cap d'unes hores, caldrà repassar fil per randa ajaguda al seu llit, allà on cada matí comença la vida amb el seu somriure.

Sant Jordi 2015

S’atura una vegada més... fulleja un llibre, el deixa i n’agafa un altre. Al seu voltant, persones i més persones passen amunt i avall, aturant-se com ho fan les fulles que ensopeguen de tant en tant amb les pedres quan fan els descens per les aigües dels rius. L’ambient, l’olor es complementa aquest dia amb el dispers perfum de les roses que, en el seu dia, donen un toc vermell a la ciutat.

Avança poc a poc fins a la següent parada, atesa aquesta per jovent que proposa accions solidàries a canvi d’una compra a la seva taula. Els llibres s’oferten repetidament, destacant les novetats per sobre dels clàssics, que tot i la seva edat segueixen tenint un públic fidel. Tothom compra. Aquells qui ho fan habitualment, aquells que ho fan de tant en tant, aquells que no ho fan mai, excepte avui.

Només un cop d’ull li serveix per adonar-se dels rostres relaxats i somrients de tothom qui passeja, en una jornada festiva que no ho és oficialment, però que té tots els ingredients que fan que ho sembli.

Dues passes més i observa com altres entitats, culturals, polítiques o juvenils, fan seu el carrer per mostrar les seves propostes amb el rerefons de la venda de llibres i de roses. Entrentant, el sol escalfa com encara no ho havia fet aquesta primavera, com un senyal de que l’astre rei tampoc ha volgut faltar a aquesta cita ineludible, com un fanal imprescindible per a una diada que es viu, se sent, es palpa, d’una manera diferent que qualsevol altra que es celebra.

Finalment, després de mirar i remirar entre totes les propostes que li criden l’atenció, escull el llibre, pren un punt de llibre dissenyat per a tan magnífica ocasió i, amb el convenciment d’haver estat partícep d’una nova jornada irrepetible, s’endinsa en la corrent humana que segueix el seu trànsit en una ruta dirigida i previsible, gaudint cada instant d’un nou Sant Jordi.