L'èpica, el repte i el somni...

L’èpica...

Des de la cafeteria no es veu més que la boira que envolta el paisatge...

La roba, xopa, no té gaire indicis d’assecar-se abans de començar el descens cap a Covadonga. Abans, no gaire abans, les vaques han estat testimonis de la bogeria. Un dia tapat, pluja abans de començar a pujar, el record de fa 17 anys quan els llacs només s’intuïen entre una espessor blanca... Èpica. Amb les cames adormides després de dies de descans i amb el fred no sent la millor ajuda per despertar-les no es podia esperar un ritme gaire àgil, però ha estat suficient per anar fent sobre un asfalt molt mullat, envoltat de la verda vegetació i del silenci de poc més de les 7 del matí. A mesura que es va pujant comença a difuminar-se la verdor entre la boira. El desnivell es manté mentre les vaques passegen al meu voltant, preguntant-se qui és més animal irracional. Busco amb la mirada algun cartell que adverteixi de l’arribada a la temuda “Huesera”, però no hi ha rastre. L’asfalt, però, s’empina i m’obliga a apretar les dents, poc abans d’arribar al Mirador de la Reina, a on el terreny dóna un respir. Poc després, la sensació entre l’èxit i el desconcert. El llac és al davant. En algun moment he passat el tros més dur de la pujada sense ser-ne conscient. Pujo fins a l’altre llac i em dirigeixo a buscar l’escalfor d’un cafè amb llet.

Des de la cafeteria no es veu més que la boira que envolta el paisatge...

 El repte

Són quarts d’una del migdia. Silenci. “Bienvenidos al Olimpo del ciclismo”, resa el cartell que hi ha a l’inici de la carretera que surt des de Riosa. Un nen, d’uns 9 anys, em llença el primer repte: “te echo un pique!”. No cal, gràcies, el “pique” el tinc amb la muntanya. Durant 6 quilòmetres vaig escalfant les cames, amb pendents que en qualsevol altre lloc donarien respecte, però que aquí no són més que un aperitiu. A l’àrea de pic-nic de Viaparà tot és preciós. Verd i més verd, cavalls, vaques... fins i tot la boira que s’endevina a dalt de tot sembla bucòlica. A partir d’allà, però, com diu una pintada al terra, s’inicia l’infern. Un infern que només es supera amb tres ingredients: la seguretat de superar-lo, força i equilibri. Aquestes dues darreres premisses són bàsiques per no posar el peu a terra en unes rampes que s’enlairen fins a un 23% de desnivell. Els cartells que cada quilòmetre, que cada cop passa més lentament, informen del que espera, tampoc ajuden gaire. La solitud és absoluta. La roda davantera fa estona que no segueix la línia recta, per amortir el desnivell i també per no trepitjar els souvenirs amb els que les vaques obsequien els visitants. No hi ha pressa. Pedalada a pedalada s’avança metre a metre, arribant a les esperades corbes on poder aprofitar tot el seu recorregut per agafar una mica d’aire. La “Cueña de Les Cabres”, la part més dura, també queda enrera, i ja “només” queden uns tres quilòmetres amb desnivells màxims del 20%...

A dalt no hi ha restaurant, ni bar, ni res que no siguin vaques en una explanada sense cap cotxe. La boira, que fa estona que s’ha convertit en l’únic paisatge, s’ho empassa tot. Per sort, uns excursionistes apareixen caminant i immortalitzaran un moment que no estava segur de viure. Les lectures realitzades sobre el mite en les darreres setmanes no donaven la seguretat de poder-lo vèncer, però ara ja es pot dir que el repte és al sac.

El somni

Va ser el primer port que va pujar-se en el Tour de França, aquella cursa que tothom a qui li agrada la bicicleta ha corregut alguna vegada, majoritàriament en somnis. Probablement no sigui el més dur, ni el més maco, ni el més alt... però sí que és el més mític dels Pirineus. Potser és per això que quan es comença l’ascensió des de Campan tot pren un aire diferent. Les seves rampes són dures i sostingudes, el seu asfalt és perfecte. La coincidència amb altres ciclistes que busquen la mateixa glòria, inevitable. Tots amb un mateix objectiu: coronar un cim que ha estat abans conquerit per les grans figures d’aquest esport, que ha decidit classificacions generals i que ha aplegat milers d’afeccionats a les seves cunetes.

La carretera, humida després de la pluja sense treva de tota la nit, és un quadern ple de noms que és impossible no reconèixer. Grans campions, corredors locals, cicloturistes que han volgut deixar la seva empremta... tots hi tenen un lloc reservat en els més de 16 quilòmetres de pujada.
A mesura que es guanya alçada la boira va amagant el paisatge, donant-li el punt just d’èpica abans d’arribar a l’estació d’esquí de La Mongie, que és el pas previ als darrers 4 quilòmetres de patiment. Abans de fer el cim, en un punt on l’altitud ja és de gairebé 2.000 metres, el sol ofereix els seus raigs perquè el gran moment sigui complet. L’estàtua de Lapize, possiblement la més fotografiada del món ciclista, aplaudeix amb la seva presència tots qui van arribant. El restaurant, tancat un cop passa l’estiu, hagués estat un lloc ideal per allargar una estança que no voldríem que acabés. Un somni del que no despertaríem mai. Un somni que ha deixat de ser-ho per convertir-se en una realitat.

Esa ruta...

El aire fresco que envuelve a las 6 de la mañana. El inicio del camino, con los primeros rayos de sol en el horizonte, pasando entre campos de cerezos y viñas. Esos kilómetros iniciales tan familiares pero a la vez tan olvidados en el pozo de los años. Ese puerto, ahí, esperando, como lo hizo aquella primera vez en la que no conseguí vencerle. Esas primeras rampas duras, con ese asfalto descarnado, en una carretera solitaria que me hace sentir más acompañado que nunca. Esa lucha cortés entre la montaña y el ciclista que no tiene prisa, sólo un objetivo, que no es otro que llegar a lo más alto sabiendo que esa ascensión no es una más, sino que esconde en su interior recuerdos de juventud, preocupaciones y alegrías que ya pasaron, personas que cambiaron o que ya no están. 

Ese momento de coronar, abriéndose una llanura eterna ante los ojos, justo antes de emprender viaje por rectas inacabables, cruzando entre campos cubiertos de amarillo, solitario en un paraje donde otros vehículos parecen no haber acertado a llegar. La llegada a la capital de la comarca, todavía entre las sábanas, quieta, apaciguada, que propone aminorar para no molestar, buscando el mejor camino que devuelva a las solitarias carreteras. 

Los penúltimos kilómetros, esos que siempre son los más duros de recorrer mentalmente, aquellos que preceden lo esperado y temido, los que no se acaban nunca e impacientan. El último puerto, el que retorna a la realidad, en el que hay que exprimirse al máximo, el que hay que disfrutar ante la poca certeza de volverlo a ascender en otra ocasión. 

El final, la satisfacción, el objetivo cumplido, el sueño realizado, la constatación de que a veces la felicidad no se encuentra lejos sino al alcance de la mano, y que la vida se nutre de pequeñas cosas que alimentan como los mejores manjares.

La primera...

No sé ben bé si aquell 5 de gener van entrar per la terrassa o van pujar religiosament els 5 pisos d'escales, però el que recordo nítidament és la seva presència al menjador de casa, tan blanca i desconeguda. Tenia sis anys i ses majestats havien decidit que era hora d'endinsar-me en un món del que ja mai més sortiria.

No recordo especialment durs els nostres inicis. De fet, no arribo a recordar cap tipus de rodetes auxiliars a banda i banda. Només em ve a la ment aquella gran explanada del pàrquing del supermercat, buida com només ho pot estar en diumenge, amb el meu pare agafant-me del seient i impulsant-me endavant. Aquella sensació de llibertat, de poder fer alguna cosa sense el suport constant d'algú, em va fascinar i ho fa avui encara.

El següent pas va ser portar la meva enamorada d'estiueig, en un poble on hi predominaven (i encara hi predominen) les pujades i baixades per anar a qualsevol lloc. Allà vaig comprovar com es podia compartir el vici amb altres nens i nenes i com aquell invent podia convertir-se en quelcom més que un simple mitjà de transport. No va quedar-se enrera en cap excursió de les que fèiem, de la mateixa manera que va voler compartir aquelles curses que tenien com a objectiu fer la volta a la vila en el menor temps possible. Mirant ara enrera, no me'n ser avenir de com no vam passar per sobre d'algú quan corríem sense miraments per tractar de ser el primer en aquella mena de Tour de França a l'aragonesa.

Tot i compartir moltes estones amb l'altra quitxalla, la meva incondicional amiga va ser amb qui més estona vaig estar. Els matins que molts aprofitaven per dormir nosaltres els usàvem per anar pels camps. Les primeres hores de la tarda en què altres feien la migdiada nosaltres simplement batallàvem contra el vent calurós d'aquelles tardes d'agost, tot esperant que la resta de la colla comencés a sortir per encetar noves aventures.

El temps va anar passant. Jo vaig anar creient, però ella no. El meu cos cada vegada es veia més gran sobre la seva estructura i una tarda, a proposta d'un home que tenia un fill més petit que jo, la vaig canviar per una altra de la mateixa família però d'un color molt més lleig i una mida més gran. La transacció, que en aquell moment va semblar-me necessària i ideal, no va acabar de fer-me sentir satisfet. La nova adquisició mai va acabar de funcionar amb la perfecció de la seva antecessora i, de tant en tant, quan em creuava amb aquell vailet que conduia la "meva" montura blanca, sentia una punxada a l'estómac de melangia. Potser és per això que, amb el temps, sempre que he mirat una bicicleta, els meus ulls s'il·luminen més si és el color blanc el que hi predomina. Segur que és per això que mai oblidaré aquella primera bicicleta.