Cau la nit a la ciutat. Un dels taxis s’acosta a l’home blanc que és l’única nota discordant en tot el paisatge de cases baixes i carrers sense asfaltar. El viatger vol anar a trobar un lloc on relaxar-se i escoltar música del país i el jove taxista li ofereix col·laboració a preu de ganga: gratis. “Tú no eres de aquí y quiero que te lleves un buen recuerdo de mi país”. L’europeu malfia. Com pot ser que en un país tan pobre algú ofereixi els seus serveis gratuïtament a un estranger que deu tenir més diners a la butxaca dels que ell veurà mai? Després d’intentar convèncer el jove conductor de color unes quantes vegades de què li ha de pagar, resignat, accedeix dins el destartalat cotxe, desitjant no haver-se equivocat i no acabar en el fons d’un carreró fosc sense cartera ni orientació.
La primera impressió que li ofereixen els vidres de les finestres plenes de pols vermell no és gaire optimista: s’allunyen del centre tot passant entre grups de gent que, davant les seves petites cases, es reuneixen davant fogueres per passar les darreres hores d’un dia que ha estat igual que el d’ahir i que serà igual que el de demà. Finalment, el cotxe s’atura davant un local més gran que la resta de cases del carrer. Se sent música, una espècie de rap. Treu una bufarada d’aire enfora i nota com el seu cor es calma després d’uns minuts accelerat per la incertesa. El lloc al que ha arribat és exactament el que buscava. Una mena d’amfiteatre amb graderies de fusta i un petit escenari al mig on dos joves negres, alternativament van improvitzant frases al ritme de la música. Li expliquen que és un duel on un exposa i l’altre contesta a ritme de rap. L’estil musical no l’apassiona, però l’ambient és digne de viure’l. Ple a vessar, homes i dones vestits amb totes les coloraines que un pot arribar a imaginar, criden, riuen, parlen, beuen i ballen en completa harmonia.
L’home blanc, més relaxat, observa amb els ulls com a plats, acompanyat del jove taxista que ha aparcat a fora i li fa de guia en aquest món desconegut fins ara per a ell. Després d’un dia viatjant d’un lloc a un altre de la ciutat, veient de passada les rutines de la població, ara participa i frueix de la riquesa de les persones que habiten un dels llocs més pobres del planeta. Pobres? Això diuen les estadístiques fredes que fem els del nord i que es fixen en els diners, primer, i en dades de “desenvolupament”, després. De ben segur que, si tinguessin l’oportunitat de ser ells qui fessin un estudi sobre la humanitat, la cooperació entre iguals i la participació comunal, estarien bastant per sobre nostre a la llista dels països.
Una hora més tard, el nostre home blanc, satisfet, decideix tornar a l’hotel. El taxista, que no s’ha separat d’ell durant la seva estada al local, va a buscar el cotxe i el porta cap al seu allotjament. Quan hi arriben, l’europeu intenta sense èxit pagar-li el servei, però ell novament s’hi nega. “Espero que te lleves un buen recuerdo de mi país. Con ello me basta”. L’home blanc ha viatjat altres vegades pel món i sap que és difícil doblegar la voluntat d’un home de paraula, que té poca cosa més que aquesta paraula. Un cop a l’habitació, el viatger es pregunta si el nostre “progrés” no és combinable amb la seva humanitat. Una manera de ser que sobta estant en un país que figura al lloc 174 dels 177 de la llista de l’Index del Desenvolupament Humà. Un estat que que té una esperança de vida de 47 anys i on el 71% dels homes i el 85% de les dones són analfabets. Un indret on no hi ha seguretat social i on anar a l'hospital significa acollir-se a una de les dues tarifes: la cara, que permet passar l’estada en un llit, o la barata, que dóna dret a un racó del terra. Una sanitat que obliga a passar per la farmàcia abans de qualsevol tractament per comprar tot el necessari per fer la cura: les pastilles o pomades, però també els guants del metge, la mascareta, les tirites...
Però tot i així ens donen lliçons del que és una societat com a tal. Potser per això la traducció literal de Burkina Faso sigui “el país dels homes íntegres”…
