El vaig veure entrar amb aquella figura desgarvada de qui té un cos que tot just troba la sortida a l’etapa adolescent, amb aquells cabells a la cara que volen aspirar a convertir-se en barba en un futur no gaire llunyà i amb els ulls encesos d’il•lusió, l’únic ingredient que jo necessitava per cuinar la nostra relació professional, tot i que ell es pensés que li demanaria molt més. Amb el temps va aportar més i més en aquells plats radiofònics que preparàvem els dimarts a la tarda i els diumenges al migdia, i va passar del faast-food a la cuina de mercat amb productes de qualitat. La seva prudència li tenia posada una vena als ulls que no li permetia veure com anava avançant a grans passes en tot el que es proposava. Eren moments de dubtes i inseguretats que van anar desapareixent amb l’arribada de la maduresa personal i professional. Va fer feina, sí, però sobretot va gaudir en el seu bateig periodístic, sense presses, sense pressions, sense exigències que no tocaven… sent feliç amb aquell hobby que volia fer-se gran i convertir-se en professió.
Va acabar la carrera, va iniciar-se en altres mitjans, va voler emprendre noves històries que deixaven entreveure la fascinació que sentia per la feina. El salt del món local al nacional el va digerir amb la humilitat i la intel•ligència de qui sap d’on ve i cap a on ha d’anar. La sort, o la casualitat, o el destí… el van trobar enmig d’una dedicació exclussiva a la feina i el van fer arribar a la redacció d’un dels diaris esportius més potents de Catalunya, on no han deixar escapar una persona amb les seves aptituds i perfil.
Ara, en tancar el llibre, m’omple una sensació a mig camí entre orgull i satisfacció per haver tingut l’oportunitat de dur-lo fins al peu d’una muntanya per la qual ja fa dies que grimpa amb seguretat. Una ruta que no ha conegut dreceres i que espero poder anar seguint des de tan lluny i des de tan a prop. Moltes felicitats Ferran.
I gràcies!
