Encara és de nit, molt de nit, i el plàtan ja espera a la cuina, amb les torrades i el iogurt. Costen d’empassar les primeres mossegades, però ho han de fer. No és dia per estalviar res que aporti forces. Darrer viatge cap a l’habitació a fer un cop d’ull a la bossa. Sí, no hi falta res. El trajecte cap al pàrquing es fa en el màxim silenci possible. La gent encara dorm. Al cotxe ja m’espera la companya d’aventura. Ha matinat més que jo i ja és a punt pel viatge. Com de costum, el plànol del senyor google marca el camí a seguir i, per sort, quan augmenta la dificultat per escollir trencalls, només cal seguir altres vehicles que delaten el seu destí amb el porta-bicicletes a la part posterior.
En arribar a Sant Esteve d’en Bas, cap al poliesportiu a recollir el dorsal i els regals varis que ofereixen els patrocinadors. Com encara es força d’hora, el millor és anar a fer companyia a qui em guiarà durant tota la jornada, així que cap al cotxe per acabar de menjar alguna cosa i començar amb els preparatius finals: enganxar amb imperdibles el dorsal al maillot, escollir la roba definitiva que caldrà vestir segons la temperatura i comprobar que el ciclocomputador no doni cap sorpresa.
Cap a tres quarts de vuit ja està tot a punt i es moment d’anar cap a la sortida on s’hi apleguen milers d’apassionats de la bicicleta. Els nervis no escampen de la cara de ningú i fins i tot hi ha un cert alleugeriment quan el petard dóna l’inici a la prova. Nombrosos clack-clack resonen en ajustar les sabatilles en els pedals automàtics just abans d’iniciar-se la monòtona música del “piiiiiiii” emesa pel xip de control de temps en passar per sobre de l’estora de sortida.
Els primers quilòmetres en pla fan que molts agafin velocitats de vertígen i que la solució sigui anar molt atent i buscar una bona roda que estalvii energies abans d’arribar al primer port de la jornada. Ja en aquest, ritme viu però reservant energies, de la mateixa manera que s’afrontarà la conseqüent baixada i la segona zona de muntanya. Queda massa prova per hipotecar-ho tot.
Al arribar al quilòmetre 90 hi ha el desviament cap a la meta per aquells que han triat la ruta curta. Com, de moment, encara queden energies inicio el repte de la prova llarga. Poc després de l’elecció s’inicia el colós de la jornada, el port de Bracons, no gaire llarg però amb uns percentatges que fan por. Es tracta d’agafar el ritme que asseguri arribar a dalt sense complicacions i anar tirant. La tàctica funciona. Pujo superant cicloturistes que estan pagant esforços anteriors o als quals se’ls ha indigestat la duresa de les rampes. En coronar, segona aturada en l’avituallament on s’omplen els bidons de beguda isotònica i menjo un parell de trossos de plàtan. En la primera aturada ja havia gaudit del pa amb tomàquet amb pernil i tampoc es tracta de passar-se.
Per evitar el fred em poso el xubasquero i cap avall. Ja porto 100 quilòmetres, cinc més dels que mai havia fet, i encara queden 75 per davant. Així que cal seguir reservant i oblidant algunes molèsties que comencen a aparèixer, tot i que menys de les previstes.
Els següents dos ports són menys agressius però més llargs. A més, abans de començar el primer d’ells comença a ploure. Ara l’aventura ja ho té tot. Afortunadament les pujades es fan bé i les baixades no són perilloses. La pluja és cada cop més intensa, però li dóna un punt d’heroicisme a l’experiència, envoltat a més d’un paissatge preciós.
Ja només queden 5 quilòmetres. Fa una bona estona que m’és impossible moure el coll d’agarrotat com vaig després de gairebé 7 hores sobre la bicicleta. Les sabatilles, xopes, no em molesten gaire i el cul ha aguantat aquella taula de planxar sobre les que seiem els bojos-patidors de la bicicleta. El públic i els voluntaris, immensos, no deixen d’aplaudir aquells qui seguim entrant a l’arribada força estona després que els primers. Sí, ja està fet. La sensació és d’orgull personal, de repte superat. El guanyador del Tour no es deu sentir gaire millor.
