Impossible saber la de vegades que l’havia vist a la seva cantonada oferint a tothom qui passava aquella revista que era més un projecte d’inserció social més que no pas un grapat de fulls escrits. El seu rostre acolorit per la seva procedència i el sol sempre il•luminava tothom amb un somriure, en moltes ocasions acompanyat per paraules amables i noms com Maria o Shakira, si es dirigia a elles, o Bisbal o Manolo, si els receptors eren homes.
La seva figura formava ja part del mobiliari d’aquell carrer peatonal del centre. Hi havia qui sempre li comprava el diari, qui ho feia de tant en tant i qui mai va arribar a agafar-ne cap. Però en el que tothom coincidia diàriament és que a ningú li feia nosa, ningú no se sentia amenaçat amb la seva presència.
Ara fa poc més d’una setmana havia abandonat el seu lloc habitual per instal•lar-se al bell mig del carrer. La seva roba, amb els tons neutres de sempre, havien perdut el seu ordre tradicional i fins i tot la camisa havia gosat escapar-se de dins els pantalons. El seu perenne somriure havia abandonat el seu rostre, on ara habitava l’ansietat, i el feix de revistes s’havien convertit en quelcom similar a draps de cuina i paquets de mocadors de paper.
Els seus ulls, de tonalitat grisa, aquells que abans oferien, ara suplicaven. El seu cos ja no es conformava amb estar recolzat a la pared. Ara es movia aleatòriament per la zona central del pas de la gent. Alguns el reconeixien, altres canviaven la seva trajectòria per no haver de coincidir amb les seves paraules. El seu és el relat d’una crisi que no té pietat ni dels qui ja vivien envoltats del no res abans que arribés. Una història que parla de manca d’oportunitats, de pous sense fons, del valor que representa aixecar-se cada dia només amb l’esperança de veure pondre’s el sol.
La seva figura formava ja part del mobiliari d’aquell carrer peatonal del centre. Hi havia qui sempre li comprava el diari, qui ho feia de tant en tant i qui mai va arribar a agafar-ne cap. Però en el que tothom coincidia diàriament és que a ningú li feia nosa, ningú no se sentia amenaçat amb la seva presència.
Ara fa poc més d’una setmana havia abandonat el seu lloc habitual per instal•lar-se al bell mig del carrer. La seva roba, amb els tons neutres de sempre, havien perdut el seu ordre tradicional i fins i tot la camisa havia gosat escapar-se de dins els pantalons. El seu perenne somriure havia abandonat el seu rostre, on ara habitava l’ansietat, i el feix de revistes s’havien convertit en quelcom similar a draps de cuina i paquets de mocadors de paper.
Els seus ulls, de tonalitat grisa, aquells que abans oferien, ara suplicaven. El seu cos ja no es conformava amb estar recolzat a la pared. Ara es movia aleatòriament per la zona central del pas de la gent. Alguns el reconeixien, altres canviaven la seva trajectòria per no haver de coincidir amb les seves paraules. El seu és el relat d’una crisi que no té pietat ni dels qui ja vivien envoltats del no res abans que arribés. Una història que parla de manca d’oportunitats, de pous sense fons, del valor que representa aixecar-se cada dia només amb l’esperança de veure pondre’s el sol.
