Fer els prop de 200 metres a cop de pedal fins a la platja per veure com el sol és el primer que es dóna un bany en les aigües de la Costa Brava és un plaer que cal gaudir com a mínim una vegada l'estiu. En el trajecte, tendes i caravanes encara tancades, purgant potser els pecats que les van mantenir obertes fins tard. Les taules de plàstic (blanques, verdes,... tant és) s'han convertit en un improvitzat llit per a les fulles dels pins que el vent ha fet caure durant la nit i envolten alguns gots que encara conserven untros d'espelma que s'acabarà de consumir la nit següent.
Les bicicletes, sense necessitat de ser lligades enlloc, delimiten parcel·les que no entenen d'idiomes. Alemanys, holandesos, francesos, italians... una representació de l'Europa més coneguda que es concentra ben d'hora a fer cua al forn del càmping on fan, mai millor dit, l'estiu amb les vendes.
Les primeres hores del matí també descobreixen aquells i aquelles que han escollit les setmanes de vacances per recuperar, o potser trobar, un estat de forma més adient amb les models que marca la societat a cop d'anunci. Així, es multipliquen els ciclistes o corredors de temporada que volen tornar a casa amb uns quilos de menys tot i que després no escatimin en sangria per acompanyar la paella de torn.
La piscina comença a omplir-se de cossos que dies enrera eren blancs com la llet i ara han esdevingut d'una tonalitat marronosa o vermella, segons el dispendi realitzat en crema protectora, una rara avis per a molts visitants que creuen que el camí cap a la pell morena ha de ser orfe d'intermediaris. S'observa com la febre dels tatuatges ja és una epidèmia que caldrà seguir d'aquí a uns anys per saber quins seran els efectes visuals o sanitaris en cossos castigats pels temps.
A partir de les 12 s'inicia la processió cap al dinar: uns, estrangers en la seva majoria, per recuperar forces i aprofitar les hores de més sol a la platja. Altres, autòctons, esperaran fins a quarts de tres i arrodoniran amb una migdiada l'àpat. Això farà que al passeig que porta a la platja, cap a les 6 de la tarda, es creuin els veïns europeus que ja tornen tips de sol amb els qui van a començar la sessió de tarda. És el moment en què es comença a olorar el fum de les primeres barbacoes que es posen en marxa i apareixen sobre les taules els primers recipients de ketchups i maioneses, una altra marca de la casa que es perpetua en la majoria de parcel·les amb presència forània. En moments com aquests un es pregunta si, més enllà de l'euro, tenim gaire coses més en comú.
Amb l'hora de sopar ja en l'horitzó, arriba el moment clau per als petits i petites: la mini-disco. Una selecció de cançons de fa 30 anys ("Veo, veo", i altres grans èxits en anglès) que serveixen per fer ballar la mini-parròquia i per omplir targetes i més targetes de memòria dels pares embadalits amb els progressos artístics dels seus fills. En aquella pista també és curiós comprovar com alguna tenda de tèxtils pot arribar a convèncer a tant estanger de com n'és d'usual a casa nostra passejar-se amb el vestit de sevillana com si res...
Finalment, la degustació d'una pizza marca de la casa acompanyada per algun dels espectacles que, en molts cassos, finalitzen amb la popularíssima "Qué viva España" dóna pas a tertúlies on es debat entre el bé i el mal i s'arreglen centenars de problemes que tornaran a aparèixer l'endemà sota un altre aspecte.
Tot això, envoltat d'arrossals, de viles medievals, de cales de somni i de tranquil·litat, podria ser el primer ingredient per a unes bones vacances...
