Fotografia de Ramon Pérez
No hi havia entrat mai i era un més d'aquells comerços que sempre hi han estat però del qual desconeixia tot. Fa pocs dies, em van referir la seva baixada definitiva de persiana i llavors em va picar la curiositat. Era, de fet ho serà fins avui divendres, una papereria d'aquelles que ja no en queden. Petita, fosca, amb tot d'estanteries plenes de capsetes, cada una amb la seva referència corresponent, la descodificació de la qual només era a l'abast dels dependents...
Rebuscant en la premsa local vaig assebentar-me que l'establiment ja existia feia molts i molts anys, tot i que tampoc em va quedar clar si el tancament era degut a la jubilació dels actuals amos o als efectes d'una crisi que no entén d'història ni de romanticismes.
Per al record quedaran els aparadors que sempre aconseguien aplegar un bon nombre de marrecs i adults als seus finestrals. Un d'aquells detalls que potser no asseguren més clientela, però que donen caliu a la zona comercial i fan guanyar un respecte entre els conciutadans. Avui, aquell aparador era el propietari dels darrers objectes que encara resistien la setmana de la liquidació d'stocks. Bolígrafs, gomes d'esborrar, maquinetes de fer punxa, retoladors fosforescents... tot a 1 Euro, recordant-nos que no fa tan de temps hi havia vida més enllà de les BlackBerrys, dels bolis de memòria o de les impressores multifunció. En un estant superior del mateix aparador, amb un preu més car, s'hi exhibien les darreres plomes estil·logràfiques, un objecte que, qui sap, potser ha servit els darrers dies per desvetllar secrets de l'escriptura als nois i noies que han passejat pel seu davant.
A l'interior de la botiga, quatre cadires eren ocupades per, suposo, l'amo i alguns amics que acompanyaven l'estona com qui vetlla el difunt. Al seu voltant, les estanteries, ja buïdes, esperaven el seu destí. Qui sap si tornar-se a omplir d'altres gèneres, qui sap si desaparèixer per sempre més. Demà tancarà les portes i un bocí de la història de la ciutat quedarà atrapada per sempre més en aquelles parets. Un bocí d'història que, malauradament, no podrem recuperar mai més i que passarà a formar part de les xerrades que els pares explicaran als fills quan, tot baixant pel carrer Sant Pere, passin davant del número 59.
