Benvolguda infermera,

Sí, és a tu, que fa unes setmanes que potser no surts de casa, que has d’estar passant per un infern després que l’error que vas cometre s’emportés a un bebé d’una família que encara no s’havia recuperat de la pèrdua de la mare.

No diré allò tan manit de que “sé com et sents”, perquè no seria veritat. M’ho puc imaginar, però d’aquí a viure-ho les 24 hores del dia, sense poder ni sortir al carrer, ni encendre el televisor, ha de ser molt dur. A més, si ets una persona com cal, el sentiment de culpa ha de ser immens i els comentaris que des de sectors sanitaris es fan sobre la teva actuació els deus agrair, però saps que no arriben a consolar-te de cap de les maneres.

Espero que si la professió que desenvolupaves era la teva vocació, algun dia puguis tornar a exercir-la sense que hagis de pagar un peatge cada dia que et posis la bata blanca. També, però, et diré que entendria perfectament que tinguessis alguna sanció. Hi ha llocs de treball on segur que no es cobra com un futbolista però que tenen unes responsabilitats fins el punt de tenir la vida d’altres a les mans. A més, en el teu cas d’infermera diplomada hi havia hagut una carrera universitària prèvia, per la qual cosa se’t suposava preparada per exercir segons quines feines.

M’entristeix molt veure dia sí i dia també com es munten manifestacions de sanitaris per donar-te suport i denunciar alhora mancances en el sistema. De fet no m’entristeixen les reivindicacions, que són del tot justes, sinó el moment. Per a la família del bebé mort, així com per a tantes altres famílies anònimes que han patit, pateixen i patiran errades com la teva, ha de ser molt dur veure com si ara ells fossin els culpables de la situació, quan clarament són les víctimes. A mi, en el teu lloc, em faria avergonyir escoltar segons quines declaracions de gent que troba raons pel que va passar en aquella sala de neonats.

Finalment, utòpicament espero que una situació semblant no es torni a repetir, de la mateixa manera que espero que el col·lectiu sanitari se n’adoni que no és dolent reconèixer culpes i posar mitjans per evitar més errors. De fet, aprofitant la carta també voldria demanar-vos a tots i totes que reivindiqueu tot el que calgui per tal que la atenció sanitària esdevingui més humana del que és ara. Que no es tracti a la gent com un número, sinó a persones amb les seves preocupacions i històries al darrera. Que preferiu atendre algú que espera a acabar d’escoltar les vacances de la companya. Que no minimitzeu el dolor del pacient només perquè vosaltres no el patiu. Que entengueu que la gent no visita els hospitals per gust i que no hi van per fer-vos més dura la jornada laboral.

I a tu, amb només 22 anys, desitjar-te que un dia puguis deixar enrera aquest capítol i que, alhora, això hagi servit per adonar-nos tots d’unes mancances que per habituals sembla que no puguin solucionar-se.