La princesa està trista. Encara no ha fet els quatre anys i ja pateix. La vida, igual que la fa esperar per altres coses, no hauria de ser tan cruel tan aviat. El seu príncep, després d'un parell de balls en el castell on cada dia s'apleguen totes les princeses del seu regne, ha escollit anar de caça abans que compartir estones amb ella. Ella, que escriu millor el seu nom que ell mateix, se sent ferida i refugia els seus pensaments en els prínceps que retrobarà aquest estiu en la residència d'estiu a la qual viatjarà d'aquí poc amb els seus pares i el seu germà. Allà serà presa de la disbauxa estiuenca, dels passejos a cavall, dels banys a les fonts reials. Oblidarà per unes setmanes al seu príncep i qui sap si quan torni al regne ja no se'l mirarà com abans. Però encara que sigui així seguirà trista.
I ho estarà perquè, encara que de vegades en dóna tota la culpa al príncep llibertí, té més motius. Una tristesa que li recorre l'ànima quan mira al cel i busca dins les estrelles el rostre del pare de la reina, qui la vigila des de no fa gaire des d'allà. No s'acaba d'acostumar a aquesta llunyania, a haver de buscar entre les fotografies que guarden els seus pares per poder veure-li la cara, a trobar-se a la reina mare sola, quan abans sempre anava amb ell.
La princesa està trista, perquè no se'n sap avenir que, com li ha dit el rei, haurà d'esperar molt temps fins que pugui parlar amb ell en el corredor d'estrelles que cada nit té sobre el cap. Està trista, perquè no entén per què ella, si és una princesa, ha de passar per aquest tràngol.
