Deserta des de fa anys, la casa de la iàia s'ha convertit en un túnel del temps en el que de tant en tant val la pena entrar-hi. Encara manté aquell to sobri que no perdrà mai gràcies a uns mobles que juraria que ja hi eren quan van construir les parets. Unes parets que han vist créixer dues generacions i que guarden tants secrets com maons. Que de ben segur encara veuen aquell vailet de cinc anys cridar el seu avi a través del forat de l'escala interior que dóna al local perquè pugi a dinar. Un local que va ser escenari durant força temps del dia de reis, amb les seves il·lusions i joguines, amb els ulls dels pares i mares buscant la millor instantània d'un somriure, d'una expressió irrepetible. L'espai, fins i tot, encara manté la cadira verda que era l'únic que necessitava l'avi per fer la becaina després de dinar.
La cuina, estreta i petita, encara desprèn l'olor a la sopa d'arròs, a les saltxitxes amb tomàquet, al flam de galeta. La nevera, callada, no acaba d'entendre què hi fa allà palplantada, sense feina, amb la porta mig oberta.
El menjador, on fins no fa tant es va seguir celebrant la nit de cap d'any, guarda aquella atmòsfera de serietat que ha tingut sempre. Han desaparegut les fotografies de les comunions dels prestatges i només queden els llibres antics que un dia o altre acabaran al contenidor del paper. Dins els mobles, gots i plats de vidre de diferents colors que transporten a una altra època. El moble bar, ple d'ampolles de licors que a hores d'ara hauran triplicat la seva gradació en el millor dels casos, manté aquell aroma que em penso que tenen tots els mobles bar.
Les habitacions, buïdes, només s'omplen del soroll dels cotxes que segueix arribant del carrer. Una remor de motors que fa anys que no es combina amb la música que el rellotge de pared feia inexorablement cada quinze minuts i que composava la banda sonora de les nits, poques, que vàrem passar allà.
La casa és ara, però, un magatzem dels fills i els néts. Un indret on trobar-hi des d'aquella guitarra que mai vaig aprendre a tocar del tot fins a la taula de ping-pong que va fer el meu pare. Des dels apunts de carreres que fa temps que estan acabades, fins a treballs de l'antiga EGB amb un dubtós futur. Bicicletes, eines, ordinadors vells... tot un patrimoni amb un camí que serà comú el dia que es vengui la casa. Una caixa de records que es buidarà per, qui sap, tornar-se a omplir de noves experiències, de nous somriures, de nous plors d'infants. Un dia que, com tot, tard o d'hora arribarà.
