Un llibre de sudokus a mig fer, un got d'aigua mig buit, les ulleres i el darrer llibre començat ocupen la tauleta del seu costat. Les seves mans no donen cap indici de la destresa que fins no fa gaire tenien, capaces d'enquadrar la millor fotografia, arreglar qualsevol electrodomèstic, estucar un pis o aixecar una pared. Les seves cames, sempre primes, ara ho estan encara més. Se'n va.
La casa, cada racó, el recorda. El recordarà. Fotografies amb els seus fills el dia del seu casament, notes manuscrites on un grup de números indiquen telèfons que potser ara ningú sabrà a qui corresponien. Una tassa per prendre la xocolata desfeta amb el seu nom, record d'un casament d'un nebot.Una caixa d'eines que queda orfa després de tantes batalles lliurades. Aquells mobles de la cuina que va muntar tot solet, com qui elabora un joc de nens amb quatre fustes...
Al carrer, en aquella plaça que quan cau la mitja tarda es converteix en el punt de confluència de tanta i tanta gent, les persones no disminueixen el seu ritme de vida. Inherents a la seva marxa, els avis segueixen jugant a la petanca, els quatre nois immigrants seuen en un banc proper parlant de la sort que els ha deparat la jornada, les dones formen grupets tot comentant la darrera xafarderia del barri, i els infants baixen pel tobogan mentre els seus pares fan petar la xerrada entre ells alhora que cuiden que no passin per darrera del gronxador. La vida segueix, doncs, fora d'una habitació que és testimoni del seu adéu. Se'n va.
Se'n va, però no del tot. El seu llegat, en forma del que va ser i va transmetre als del seu voltant queda per sempre. Les fotografies, la manera de ser, les ganes de lluitar no desapareixeran mai. Se'n va, potser sí, però no del tot.
