El prestatge del pa ha estat saquejat i les treballadores de l'establiment no donen a l'abast de preparar una nova fornada d'aquell producte precuinat que arribarà al migdia a la nostra taula com un luxe indispensable i a la nit com un sucedani del xiclet. Prop d'allí, a les caixes, els escàners no entenen de ponts ni de diades i no se'n saben avenir de tots els "pips" que arribaran a cantar en només 12 hores. Les riuades de clients no s'aturen davant l'espectacle de carros plens, d'infants que xisclen, de velletes que proven de fer-se un lloc més endavant de la cua perquè "només porten dues cosetes".
Els packs de la llet, de quatre unitats, han estat reventats per aquells que amb un parell de litres en tenien prou, però que tornaran el proper dilluns a per un parell més. Els iogurts s'ho miren descol·locats per aquells murris que saben que els reponedors amaguen els de la caducitat més llunyana a sota dels qui fa més dies que conviuen amb altres sabors i marques. Al passadís perpendicular, la cua del peix simula el peatge de Martorell un 31 d'agost en hora punta i fa que els qui vulguin aconseguir acostar-se als sucs de préssec hagin de fer una ruta del tot irracional, però necessària, per aconseguir el seu objectiu.
Els carros, inevitablement amb les rodes que guien cap als laterals, han de fer curses d'obstacles: ara un palet de fruita al mig, ara el cistell de la senyora que ha anat un parell de passadissos més enllà buscant el repel·lent de mosquits, ..., fins i tot el cotxet del nen que dorm tan plàcidament que no arriba a imaginar-se totes les sensacions que s'està perdent.
En la filera de les galetes, una dona, amb tota la naturalitat del món, introdueix una caixa en el bolso. Ho fa amb tanta gràcia que més d'un dels qui observen l'acte estan temptats d'oferir-se per donar-li un cop de mà. Més enllà, a la zona de la fruita, la venda a granel provoca cues davant la màquina de pesar. Les trebaladores del centre tenen cura de no acostar-s'hi massa per no haver d'acabar fent una feina que no haurien d'haver deixat mai de fer. A les neveres, els gelats han començat a perdre el protagonisme de mesos enrera per l'absència de calor exagerada i pels bons propòsits dietètics dels compradors.
En els passadissos més retirats, un jove compara una bona estona les marques de pastes de dents, mentre que necessitarà només un parell de segons per agafar la caixa de preservatius que fa estona tenia control·lada i que posarà el més disimul·ladament possible a la cinta de la caixera. Allà, mentre arriba l'esperat torn de ser atès, es podrà observar com les bosses de plàstic, gratuïtes, són menyspreuades i utilitzades sense seny i, fins i tot, emmagatzemades sense ni obrir-les per tots aquells que ja han escoltat que la seva fi és propera. Unes bosses que, amb la seva desaparició, acabaran també amb el neguit de tots aquells que han perdut els nervis veient com els queviures queien per la cinta com un riu transporant troncs mentre ells eren incapaços d'obrir-les.
Finalment, la signatura, que té poc o res a veure amb la realitat, en un aparell de plàstic, posarà fi a una aventura que es repeteix setmana rera setmana a qualsevol supermercat on, potser sí, els preus són més baixos que en el comerç tradicional, però que fa viure i veure situacions que en molts cassos posa en dubte el concepte de la "racionalitat".
