Hi ha vegades que la vida et regala la possibilitat de conèixer gent que realment val la pena. Una d'aquestes persones va ser el Hatri, un saharauí que viu al camp de refugiats anomenat Smara, enmig del desert algerià del Sàhara. Era un dels tants familiars que van passar per la haima que ens acollia aquells dies inolvidables d'abril del 2004, i va ser, sobretot, el xòfer que ens va portar a conèixer tot allò que no era pols i pedres. Però en Hatri va anar molt més enllà: ens va ensenyar com ballava el seu poble, ens va donar un curs intensiu de vocabulari saharauí per a principiants i ens va fer participar en un dels esports nacionals de la zona: empènyer el tot-terreny a través de les dunes cada vegada que quedava ensorrat.
Sí, en Hatri no ens va parlar de política, de tota la vida que portava vivint l'exili forçat, del nul futur que tenia ell i tota la seva gent enmig de res. Ell es va dedicar a ensenyar-nos que, a banda d'haver nascut en una o altra banda del planeta, les persones són iguals a tot arréu, amb els seus defectes i les seves virtuds, i la gran majoria només volen viure feliços i en pau. La seva abraçada abans de pujar a l'autocar que ens portava a l'aeroport militar de Tindouf va ser un d'aquells moments que encara em fan esgarrifar només de pensar-hi. Un d'aquells moments que et fan prometre internament que algun dia tornaràs als camps envoltats de dunes, lluny encara de la pàtria del Hatri, una pàtria que els interessos d'uns quants no permetran que torni a mans dels seus legítims amos.
