Protestes, escridassades, exigències… tot això i una mica més ha estat el que ha provocat la visita dels Reis a Ceuta i Melilla, ciutats espanyoles al nord de l’Àfrica. Els marroquins argumenten que estan enclavades en el seu territori físic i que haurien d’integrar-se dins el seu estat. Els espanyols es valen de la memòria, tractas signats a l’edat mitjana i de moments més memorables històricament parlant per a la gran Espanya per defensar que allò és seu. Segur que, sense entrar gaire a fons en el tema, tothom té la seva part de raó. Tot i que sobti que a Marroc li molesti que els Reis d’Espanya visitin dues ciutats espanyoles, a la població comú ens ha anat bé per descobrir com es prenen de seriosament la reivindicació els veïns del Sud, amb qui per cert, semblàvem tenir molt bon rotllo a canvi d’acords de pesca, d’armament i abraçades fraternals entre reis de tots dos costats. Com a casa de tothom hi ha roba bruta, potser caldria recordar que manifestacions com les que s’han viscut al Marroc per a aconseguir l’annexió de Ceuta i Melilla es realitzen força sovint al sud del país, on la població saharauí no accepta la sobirania marroquina implantada per la força al Sàhara Occidental després de la sortida dels espanyols el 1975. Curiosament, el 2001, en un visita del rei Mohamed VI a la zona, el monarca va rebre tal escridassada que es va decidir anul·lar la resta del viatge per aquell indret, tot i que la versió oficial parlava de forts vents. Les semblança entre tots dos episodis és una primordialment: que els ciutadans de Ceuta i Melilla i del Sàhara Occidental no volen ser marroquins de cap de les maneres. Això sí: els saharauís, mentre passa el temps, veuen com bona part de la seva població resta enmig del desert esperant que es compleixi una resolució de l’ONU del 1991 per tornar a casa, o bé buscant recursos per intentar una rebel·lió que enriquirà més d’un amb el negoci de les armes i que tenyirà de vermell el groc del desert.
