A hores d'ara, si heu fet els deures, ja haureu passat pel primer i segon capítols d'aquesta (de moment) trilogia. Si és així, no caldrà pas que us recordi qui és en Magiddi, aquest nen que viu als camps de refugiats de Tindouf, a Algèria.
Qui l'acompanya en la foto d'avui és una tieta seva, la Mettu, que ha estat l'encarregada de redactar la carta que aquesta setmana ens ha arribat de part de tota la família. No, allà no hi ha servei de correus, però els saharauis aprofiten les anades periòdiques que es realitzen a l'abril i al desembre de famílies d'aquí per enviar records (mai millor dit) i informar sobre la seva salut. Tot i que aviat farà 3 anys de la visita que els vàrem fer a casa seva, a la seva haima, segueixen mantenint el contacte, esperançats amb tenir algú a l'altra banda del filat invisible que els separa de la societat.
Recordo que quan vàrem ser allà la Mettu s'estava preparant per anar a estudiar a Algèria. Havia acabat l'escolarització bàsica i tenia ganes de poder trobar un futur allunyada del camp de refugiats. L'única opció era Algèria. Pertànyer a un estat no reconegut com el Sàhara Occidental fa d'ella una "sense-papers" al seu propi país. Anar més enllà del desert és doncs, a part de temerari, legalment impossible.
A la carta ens diuen que ha nascut una nova nena a la família, una germana del Magiddi, i ens conviden a baixar als camps a conèixer-la i passar uns dies amb ells. Saben que la nostra possible vinguda els portaria paral·lelament roba i menjar amb els quals passar una bona temporada. Potser algú pensarà que hi ha interès en aquestes cartes rebudes des de l'infern saharià. Segur. Tot aquell interès que pugui tenir un pare de família per mantenir una família en unes condicions infrahumanes. És del tot raonable i normal que els saharauis vulguin mantenir el lligam amb les famílies que han acollit els seus fills i filles durant els estius a casa nostra. Tan raonable i normal com que nosaltres, a canvi de què ens ensenyin que la vida no és a tot arréu igual, els compensem amb un plegat de coses que ens sobren tot i que no ens adonem. Coses que no fan més que omplir més una casa amb estris innecessaris o amb necessitats creades a partir del consumisme en el què ens imbueix la nostra societat. Per molt que els hi donem, mai arribarem a equilibrar la balança del què rebem...
