En alguna altra ocasió ja us he parlat del Magiddi. Sí, és aquest nen de la foto que viu als camps de refugiats de Tindouf, a Algèria. Ell i la seva família "esperen" a que algú els torni el dret de viure a casa seva, al Sàhara Occidental, país que va ser envaït pel Marroc quan Espanya va "alliberar-lo", a mitjans de la dècada dels 70.
En Magiddi a aquestes alçades ja deu anar a una de les escoles que hi ha al seu campament d'Smara. Curiosament, tots els campaments que els refugiats saharauis han muntat al ben mig del desert saharià d'Algèria tenen els mateixos noms que les províncies del seu país. Magiddi estudia dues llengües, el saharaui i el castellà. És el que els marca la història després d'haver viscut sota la influència espanyola des de finals del segle XIX. A més, és possible que l'idioma li serveixi si té la sort que a l'estiu pot viatjar al nostre país a passar un parell de mesos amb una família acollidora. D'aquesta manera sortiria del desert en el període més dur de l'any i, gràcies a l'ajuda de la gent que el tingui a casa seva, és més que probable que torni als camps de refugiats amb una bona quantitat de roba i menjar que servirà a la seva família per passar un temps. Dissortadament, també tornarà amb la visió de que hi ha un món més enllà de la sorra groga que trepitja, que respira cada dia. Un món que li ha tocat en sort a altres nens i nenes de la seva edat, pel sol fet d'haver nascut en un altre lloc. Un món on s'obre una aixeta i surt aigua sense parar, sense necessitat d'haver d'esperar que cada 15 dies un camió cisterna et vingui a omplir el dipòsit que ha de servir per a bona part de tot el camp de refugiats. Un món on hi ha fruita fresca a totes les taules, vehicles molt més moderns que no pas els camions militars que està acostumat a veure o basses enormes plenes d'aigua clara que aquí, al nostre món, anomenem piscines. Potser quan torni a Smara li pregunti al seu avi, Paipu, una de les persones més intel·ligents de la zona, perquè ell no té ni una engruna de tot allò. Segur que en Paipu li explica que el món és així, desigual, injust en el repartiment i egoïsta a l'hora de buscar solucions més enllà de les seves pròpies fronteres. I nosaltres, amb el cap cot, li haurem de donar la raó...
