De feina al Marroc (II)

Un dels plaers d'allotjar-se en un hotel, sinó el més gran, és l'hora de l'esmorzar. Aquell buffet amb sucs de diferents colors, aquells pastissets que series capaç de tastar un per un, i tornar a repetir fins quedar-ne fart. Aquells bols plens de cereals al costat de les gerres de llet. Aquell cuiner que t'espera amb la paella a la mà per preparar-te aquella truita que tu mai et faries a casa per esmorzar... Però he de dir que encara no havia vist mai una dona asseguda al terra amb un fogonet fent "tortitas" amb mel. En dues paraules: espec-tacular. Doncs bé, després d'haver omplert l'estómac amb aquella vella excusa de "vés a saber si després trobarem un lloc per dinar", pugem al micro-bus, que s'anomena així per l'amplada dels seus seients, i ens posem en direcció a Larache.

El camí, per una autovia força nova, permet descobrir la transformació del paisatge de la zona pesquera a la zona ramadera i agrícola. Després de veure com cabres i camells pasturen aparentment sense vigilància per amples camps, arribem a Lixus, un jaciment arqueològic de l'època romana. El complex està força abandonat, fa molta calor (tot i que segons els de la zona fa força fresquet) i per fruir-lo com cal s'ha de pujar a un turó. Resumint: crema del sol a dojo, gorra i ulleres, les sabates de vestir convertides en botes de trekking i a passejar per la muntanya.

Ja dins de Larache, visita al port, a edificis emblemàtics, a un projecte per afavorir que les entitats es reuneixin i després a dinar, bàsicament peix. Un cop omplert una altra vegada l’estómac sortida cap Ksar El Kebir, que vol dir "El castell gran". Gràcies a aquest descobriment lingüístic de primer ordre, obrim dins el cervell l’apartat de l’idioma àrab. Així, "guad" o similar vol dir riu, amb la qual cosa si juntem "guad"+"el"+"kebir" tenim la raó de la denominació d’un conegut riu andalús.

Satisfets pel nostre bast coneixement de la llengua àrab visitem aquesta ciutat sorprenent-nos dels projectes que tenen en marxa, la majoria gràcies a l’ajuda de la Junta de Andalucía. Tot i això, no podem evitar veure un barri de xaboles que tot i assegurar-nos que els seus habitants seran proveïts de cases dignes, no acabem d’entendre per què aquest projecte va darrera de la construcció d’un pavelló esportiu, per exemple.

El sol ja cau i les ganes de retornar a Tànger són moltes, però l’alcalde de la ciutat no està disposat a deixar-nos marxar sense haver-nos ensenyat una de les luxoses cases on ens ofereixen un berenar-sopar per recuperar energies. Una combinació de dolç i salat, regat amb sucs, tes o cafès que fan les delícies del grup d’expedicionaris que, cansats encara, pugen ara al micro-bus amb una altra cara.

L’arribada al hotel es fa a quarts de 12 de la matinada, però encara hi ha forces per sortir a menjar alguna cosa en una ciutat que es resisteix a anar-se’n a dormir. Nosaltres també ens resistim, però no tant.