Endintsant-nos a la terra dels baobabs, mentre més calurós i sec es va tornant el clima, es van descobrint les diferents maneres de viure que tenen els senegalesos. En poques hores es perden de vista els venedors per donar pas als agricultors i ramaders. Tot i això, el denominador comú segueix sent la falta de mitjans, d'infraestructures, d'oportunitats. Arriba un moment, però, que els ulls s'acostumen a aquest desolador panorama i, des de l'altra banda del vidre del cotxe, només sobta aquell que sembla encara més pobre que els altres. La cruesa de la visió selectiva i d'una insensibilitat humana que fa por constatar-la.
El viatge de més de 6 hores és tan esgotador com revelador. Conjunts de 3 o 4 cases, poblats allunyats entre sí per quilòmetres que fan difícil de trobar solució a la incògnita de la supervivència. Cabres i ovelles que pasturen soles per grans extensions de terreny, oblidades creiem, indispensables pensem.
L'uniformitat del paisatge agafa magnituds gegantines en agafar una pista sense asfaltar i comprovar com la situació encara pot agreujar-se més. Aldees de poc més d'un centenar d'habitants que conviuen amb el seu destí i pocs recursos. Algunes, agulles dins un inabastable paller, amb alguna construcció que fan servir com a centre de salut, resultat de les gestions que un emigrat al nord ha aconseguit amb alguna institució. Aquests petits projectes, "tirites de la cooperació" que dirien els experts, serviran per evitar grans desplaçaments entre un i altre poble a malalts i, segur, posar remei a malalties tan bàsiques que costa d'entendre com pot haver gent que mor a causa d'elles.
La rebuda al nostre destí, les cares de satisfacció dels qui ens esperaven, la cabra, probablement la millor que tenien, que ens espera a la cassola, conforma un capítol inesborrable per a qualsevol que vulgui tancar els ulls i obrir el cor a un món molt més gran del que poguem arribar a pensar.
El darrer trajecte del viatge ens ha de portar fins a la zona d'Mbour, on els hotels de quatre estrelles destinats als turistes, francesos la majoria, conviuen amb els pescadors i comerciants. La tranquili·litat de la platja només sortir el sol, l'olor d'aquell mercat de menjar, les mirades dels infants que no perden el rastre del pit de la mare i el somriure etern d'unes persones que cada vegada que veuen un turista se'ls obre una finestra a un món del que mai podran participar.
Ells ens creuen feliços, nosaltres els creiem feliços.
Nosaltres "tenim", ells "són".
Nosaltres passegem pel món, ells són el món.
