Aquests dies ens trobem a Terrassa de Festa Major. Unes dates que, tret del centenar d'actes de tota mena que s'apleguen a les places de la ciutat, conviden a la gent de tots els barris a sortir als carrers del centre. Les riuades de persones, personatges i d'altres serveixen per adonar-se de com pot arribar a passar el temps, tot creuant-nos amb rostres que feia anys que no vèiem. Cares a les que saludem i ens saluden, a les que saludem i, estranyades, ja no ens saluden, que ens saluden i, estranyats, ja no saludem. Homes que foren nens no fa tant i que ara llueixen un marrec a les seves espatlles. "Pares massa joves" pensa un, fins que fa quatre comptes i se n'adona que trenta anys potser no són pocs per tenir família. Fesonomies que no canvien, amb grenyes que s'arrosseguen des de l'institut. Expressions amables que amaguen darrera aquella mateixa manera de ser de 15 anys enrera. Rostres tancats, guardians de qui sap quantes males experiències que no donen llum a cap sentiment de simpatia per res que no sigui massa proper o que no formi part del passat immediat. Cares d'amics i amigues que, simplement per atzar, ja no ho seran. Ulls i mirades que es creuen, que segueixen el seu camí tot interrogant-se si aquella expressió era coneguda no fa tant. Pupil·les marrons, verdes, blaves, negres, que sense saber-ho s'acomiaden fins a la Festa Major de l'any vinent.
