Miren, escolten, callen.
Són ponts, bancs, edificis... mobiliari urbà i natural que acaronen el parc en tot el seu recorregut. Alguns fa anys que hi són i d'altres menys. Tots tenen memòria i guarden secrets recopilats a base de mirar des de darrera d'aquestes ulleres de sol que els proporciona el fet de ser cossos inanimats.
Des de la seva perspectiva, els gronxadors han viscut el creixement d'aquell nen que va saludar-los per primera vegada des del cotxet i que ara, molts hiverns després, passeja de la mà d'una noia. Més enllà, dos hipopòtams de cartró-pedra recorden aquella senyora gran que no fa tant anava i venia parc amunt de la mà del seu marit. Ell, ara, no hi ve tan sovint com abans i el seu rostre ha perdut la lluminositat del somriure.
Uns centenars de metres al nord, mirant des de ben amunt, el campanar d'unes esglésies romàniques no gosa explicar els canvis en el paisatge des de fa segles enrera. Els vestits, els pentinats, les fesomies... tot allò que en un moment donat era "actual" i que els anys han fet tornar "antic". Amb aquells seminaristes que caminaven de pressa i que ara s'acompanyen d'un bastó per anar a visitar als seus companys a les residències.
Majestuós, el pont observa des de ben amunt. Ell, testimoni de tants moment feliços com d'altres, no tants, de tràgics. Drames que han trobat la fi caient des de la seva alçada, provocant noves tristors en qui han quedat orfes de fills, germans o amics.
Discreta, la font no deixa de rajar. Segueix abeurant tothom qui necessita de les seves propietats per calmar la set. Darrerament més gossos que persones. Confident en els capvespres d'hivern de parelles que han buscat el seu mur per xiuxiuejar-se les primeres paraules d'amor o, al contrari, per acabar de bufar la flama d'una passió ja gairebé extingida. De fer-se el primer o el darrer petó.
Malmès, el banc de fusta guarda un per un tots els secrets que mai explicarà. Els que ha escoltat a infants que creien ser posseïdors d'una veritable troballa, a joves que amb el seu saber canviarien la manera de fer les coses, a adults que arreglaven el món o a iaies que criticaven la jove. Tot d'històries inconfessables o no que mai seran desvetllades.
Testimonis tots ells d'aliances, de promeses, de venjances, de traicions, d'amors, d'infidelitats... de vides que han passat i de les que ja ningú se'n recorda i d'altres que estan passant i que són inoblidables. Silenciosos i observadors, miren, escolten, callen.
Vet aquí un atleta...
Les sabatilles noves li queden perfectes. És hora de provar si amb els claus que porten a sota correrà més ràpid o no. De moment, però, apareix a la pista pel túnel amb els tres companys amb qui compartirà la primera prova de relleus de la seva vida. Se'l veu excitat, parlant, expectant davant una nova experiència. Té clara la tàctica. "Els 200 metres a tope". El seu pare ja l'ha avisat que sí, és una opció, però poc probable de poder-la complir. Però tampoc insisteix gaire. Acumular experiència se'n diu a això de notar com les cames no aconsegueixen gairebé moure's en els darrers metres de la cursa.
Pam! Ja s'ha donat la sortida. Farà el segon relleu. El seu company està fent una bona feina i va enganxat al segon classificat. El primer és molt superior. La jutge col·loca els rellevistes a la zona de rebuda del testimoni. Rebrà tercer. En el moment dels canvis l'equip que anava segon es fa un embolic i gairebé s'aturen. Comença la seva volta a la pista en segona posició. Ha complert el que ha promès, ho està donant tot des del primer moment. Per darrera el contrincant no pot acostar-s'hi. Arriba a meitat de pista i comença a disminuir la velocitat. Fa una mirada enrera, una d'aquestes que són sinònim de falta de benzina a les cames. Per sort, el que l'empaita ha escollit la mateixa tàctica que ell i després de 100 metres a tota velocitat comença a pagar l'esforç. Entra en la darrera recta mantenint sense problemes la segona plaça i dóna el relleu al seu company.
Esbufega, abaixa el cap, es mira les sabatilles. Ara ja sap què és córrer amb claus. També sap que una volta a la pista, encara que sigui de només 200 metres, es pot fer molt llarga. Mira cap a la graderia i somriu al pare, que se'l mira orgullós. Feliç perquè el seu rostre denota joia. S'ho ha passat bé. Entretant la prova ha acabat. Tant se val el resultat. S'ha sentit com un d'aquells atletes que no fa tant va anar a veure al míting de Palafrugell, tan alts, tan forts, tan... com ell ara.
Pam! Ja s'ha donat la sortida. Farà el segon relleu. El seu company està fent una bona feina i va enganxat al segon classificat. El primer és molt superior. La jutge col·loca els rellevistes a la zona de rebuda del testimoni. Rebrà tercer. En el moment dels canvis l'equip que anava segon es fa un embolic i gairebé s'aturen. Comença la seva volta a la pista en segona posició. Ha complert el que ha promès, ho està donant tot des del primer moment. Per darrera el contrincant no pot acostar-s'hi. Arriba a meitat de pista i comença a disminuir la velocitat. Fa una mirada enrera, una d'aquestes que són sinònim de falta de benzina a les cames. Per sort, el que l'empaita ha escollit la mateixa tàctica que ell i després de 100 metres a tota velocitat comença a pagar l'esforç. Entra en la darrera recta mantenint sense problemes la segona plaça i dóna el relleu al seu company.
Esbufega, abaixa el cap, es mira les sabatilles. Ara ja sap què és córrer amb claus. També sap que una volta a la pista, encara que sigui de només 200 metres, es pot fer molt llarga. Mira cap a la graderia i somriu al pare, que se'l mira orgullós. Feliç perquè el seu rostre denota joia. S'ho ha passat bé. Entretant la prova ha acabat. Tant se val el resultat. S'ha sentit com un d'aquells atletes que no fa tant va anar a veure al míting de Palafrugell, tan alts, tan forts, tan... com ell ara.
L'Antonio
No recordo si hi anava cada mes o cada mes i mig, però sí recordo les matinades que calia fer per ser un dels primers. Aquell trajecte des de casa, de no més de 10 minuts, a pas ràpid, amb la il·lusió de pujar el carrer i veure que encara no hi havia ningú assegut en el graó del local encara tancat.
Més tard, amb puntualitat anglesa, arribava l'Antonio per obrir la seva barberia. Era un local petit, amb sis o set cadires per a l'espera i la seva zona de treball. Un televisor d'aquells petits en una prestatgeria i un parell de tauletes plenes de còmics i de revistes d'aquelles que jo encara no podia mirar. L'ambient que s'hi respirava contenia més restes del fum de les cigarretes i puros que s'hi fumaven que no pas de les locions i colònies que utilitzava quan afaitava algú.
Recordo aquella cadira anclada al terra, gran, enorme, que girava a voluntat de l'Antonio cap a una banda i cap a l'altra, moltes vegades al ritme que li marcaven unes tisores que no s'aturaven mai, estiguessin feinejant sobre els cabells o no. Les ampolles de Floyd, que sempre vaig veure igual de plenes, custodiaven uns cartronets quadrats amb números que servien per donar la tanda. Perquè a l'Antonio no li va faltar mai la feina. A la zona d'espera podien haver-hi dues persones, però perfectament n'hi podien haver 8 més a fora. Aquests, que quan els tenies per davant teu a la llista tenies l'esperança que no apareguessin, sempre feien acte de presència en el moment oportú.
Les hores passaven molt lentament entre còmics, programes matinals a la TVE i envoltat de fum de Ducados. Per allà, durant tot el matí, desfilaven homes, joves i nens de tot tipus i condicions. Uns donaven conversa a l'Antonio, altres s'alegraven de retrobar-se i alguns només callaven i observaven. Una època passada on no hi havia mòbils, sí.
Aquest quadre que es repetia cíclicament va deixar de fer-ho quan l'Antonio va decidir jubilar-se. Va traspassar el negoci a un perruquer jove i va marxar amb les seves tisores i totes aquelles històries que explicava del seu terreny a Vacarisses. Paral·lelament, el meu cabell podríem dir que va marxar amb ell, per la qual cosa no vaig tenir opció de trobar un nou referent en el món de les barberies.
Més tard, amb puntualitat anglesa, arribava l'Antonio per obrir la seva barberia. Era un local petit, amb sis o set cadires per a l'espera i la seva zona de treball. Un televisor d'aquells petits en una prestatgeria i un parell de tauletes plenes de còmics i de revistes d'aquelles que jo encara no podia mirar. L'ambient que s'hi respirava contenia més restes del fum de les cigarretes i puros que s'hi fumaven que no pas de les locions i colònies que utilitzava quan afaitava algú.
Recordo aquella cadira anclada al terra, gran, enorme, que girava a voluntat de l'Antonio cap a una banda i cap a l'altra, moltes vegades al ritme que li marcaven unes tisores que no s'aturaven mai, estiguessin feinejant sobre els cabells o no. Les ampolles de Floyd, que sempre vaig veure igual de plenes, custodiaven uns cartronets quadrats amb números que servien per donar la tanda. Perquè a l'Antonio no li va faltar mai la feina. A la zona d'espera podien haver-hi dues persones, però perfectament n'hi podien haver 8 més a fora. Aquests, que quan els tenies per davant teu a la llista tenies l'esperança que no apareguessin, sempre feien acte de presència en el moment oportú.
Les hores passaven molt lentament entre còmics, programes matinals a la TVE i envoltat de fum de Ducados. Per allà, durant tot el matí, desfilaven homes, joves i nens de tot tipus i condicions. Uns donaven conversa a l'Antonio, altres s'alegraven de retrobar-se i alguns només callaven i observaven. Una època passada on no hi havia mòbils, sí.
Aquest quadre que es repetia cíclicament va deixar de fer-ho quan l'Antonio va decidir jubilar-se. Va traspassar el negoci a un perruquer jove i va marxar amb les seves tisores i totes aquelles històries que explicava del seu terreny a Vacarisses. Paral·lelament, el meu cabell podríem dir que va marxar amb ell, per la qual cosa no vaig tenir opció de trobar un nou referent en el món de les barberies.
No fa gaire, vaig veure el seu nom en el diari, en la zona on apareixen els noms de les persones a qui no tornaràs a veure més. I tot d'una em va retornar a la ment la imatge de l'Antonio amb la pinta i les tisores a la mà preparat per satisfer el seu enèsim client, de la mateixa manera que farà ara sigui on sigui.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)