El seu somriure entremaliat es mantenia impassible, mentre el seu cos trontollava sobre les seves cames d'un any i escaig. Tot i la seva joventut ja coneixia tots els racons de la haima i sabia guanyar-se perfectament la seva àvia amb una abraçada tendra en el moment adequat. El Magidi era així. I segur que ho segueix sent 5 anys després.
Era el primer fill de la Levhaila, i el primer nét de la Saida i del Paipu. La seva arribada va donar un aire nou a la família, acostumada a estar envoltada de nenes. Ell era més mogut, més innocent, més tendre. Tenia tots els ingredients per ser el nen mimat de totes les seves tietes, de pocs anys més que ell, i de la seva iàia, que feia poc havia complert els 40. Però qui més es desfeia amb les seves gràcies era el Paipu. Vell poeta que aviat arribaria a la seixantena, teòric de la insurrecció contra el poble marroquí que els mantenia oprimits en l'exili, havia hagut d'esperar molt, massa, per tornar a gaudir de les malifetes que només els nens saben fer. Els seus altres dos fills vivien lluny dels camps de refugiats. L'un encara vivia en els territoris ocupats del Sàhara Occidental, treballant en l'ombra per reivindicar els drets sobiranistes sobre aquelles terres. L'altre havia marxat a estudiar feia molts anys a Cuba, amb la intenció d'aprendre l'espanyol perfectament, i no havia tornat.
En aquest marc, el Magidi jugava i jugava. Amb les pedres i la sorra que cobrien el terra groguenc. Amb les seves tietes que el portaven a sobre les espatlles a tot arréu. Amb el temps que tothom li podia dedicar en un indret on no es pot fer res més que esperar. En una presó sense pareds ni sostre, només delimitada per l'al·legalitat dels qui viuen en aquelles terres, sense pàtria i sense futur.
La mare del Magidi ja havia nascut en aquell mateix camp d'Smara. Levhaila aviat faria 21 anys i no coneixia altre realitat que aquella. A diferència de les seves germanes petites, ella no havia pogut anar a cap país europeu durant els mesos de juliol i agost. Per a ella el món eren construccions de fang, haimes, tes i l'hora d'anar a buscar el menjar que puntualment arribava amb els convois d'ajuda humanitària. La formació bàsica que tenia l'havia adquirit en una de les escoles dels mateixos campaments, i sobtava la bona preparació d'una generació que potser mai faria servir aquells coneixements.
Ara, cinc anys després, és el Magidi qui assisteix a la mateixa escola. Té una germana petita que torna a representar el futur, la lluita d'un poble per no extingir-se sota el calor saharià i la deixadesa de les institucions internacionals. Un Magidi que de ben segur escolta atentament les doctrines que persones com el seu avi van cuinar i creure's, però que mai van poder ser posades en pràctica. Unes ensenyances que els més agossarats asseguren que acabaran amb un aixecament armat contra el poble invasor. Potser sigui la manera de posar el punt i final a un conflicte que no interessa a ningú més que a ells. Potser sigui la pena de mort que acabi amb la cadena perpètua que fa gairebé 35 anys que purguen els sahrauis.
