Faltava poc per les vuit del vespre quan els pares van decidir que endarreriríem una estona més el sopar. La veritat és que tenia certa gana, ja que portava tot el dia corrent d'un lloc a un altre, gaudint de l'extensió de llibertat que em proporcionava el càmping. Però davant l'opció d'haver d'escollir entre seguir jugant i menjar, si com jo teniu o heu tingut prop de dos anys, també escolliríeu no parar quiet. Tot i que el dia havia estat esgotador. Tot i que havíem anat a visitar les gallines del tancat tres (potser quatre?) vegades, amb tot el ritual d'agafar gespa i acostar-la per què la mengessin. Saludant aquell ànec mig adormit que no em feia gens de cas i que fins i tot ignorava aquells trossos de pa del dia anterior que li havia portat expressament.
La moto de la meva germana, el tricicle, el passeig a la cadireta de la bicicleta del pare, les curses davant la mare que té la mania de què si passo al carrer asfaltat vindrà un cotxe... un dia atrafegat.
Per això no em vaig saber avenir quan a aquelles hores els pares van començar a fer la bossa per marxar a no sabia on. Acompanyats dels pares de l'Alejandro, el meu nou col·lega del càmping que em cuida d'allò més, vàrem caminar en direcció a la zona on a l'estiu fan la mini-disco. La mini-disco, un somni. La vaig fruir tant l'any passat tot i que encara no caminava que ja estic esperant que comenci ben aviat. Doncs sí, allà mateix, on habitualment hi ha un espai buit per què els nens i nenes acabem les jornades estiuenques movent el cos al ritme d'himnes com el "Veo, veo", no hi cabia ni un ànima. Centenars de persones assegudes pel terra, amb cadires, per sobre els murs, tots mirant en direcció a l'escenari que ocupava una televisió tan gran com tot un lateral de la caravana. Alguns portaven banderes: unes eren senyeres i les coneixia d'haver-les vist el dia de Sant Jordi, les altres, de color vermell i blau, no em sonaven gens. També sons estridents que sortien d'una mena de trompetes em molestaven bastant, però tenint en compte que semblava ser l'únic a qui aquell xivarri desconcertava, vaig decidir callar i seguir observant. Ben aviat vaig escoltar com la gentada pronunciava una paraula que el pare m'havia anat ensenyant de camí cap allà. Una espècie de "Parsa" que jo devia clavar prou bé, ja que a tothom li feia força gràcia.
Quan després de donar un parell de voltes vam poder seure, la mare va començar a treure unes bosses amb crispetes, que no em van agradar, i unes altres amb ganxitos, que vaig rebre amb tots els honors. El pare va seure una mica més cap al centre, que es veia millor la televisió, i jo vaig quedar-me amb la meva germana i l'Alejandro. Sovint, la gent es posava d'acord per fer una exclamació tots a l'una, i altres vegades es sentien crits més individuals. De sobte, però, tothom va cridar quelcom com "oooooooohh" i aixecaven els braços, alguns s'abraçaven i la majoria reien. Davant aquesta manifestació espontània no vaig poder fer més que imitar aquells gestos d'alegria, davant les cares orgulloses dels qui m'envoltaven. Aquella situació encara es repetiria un parell de cops més, sempre amb la gent mirant la televisió, veient córrer uns ninots amb pantalons curts perseguint una pilota.
Al cap d'uns minuts, tothom es va aixecar i vàrem marxar cap a la caravana. Ara sí que tocava sopar i anar a dormir. Potser pensaven els pares que per retardar l'hora d'entrar al llit en sortiria més tard...
Al dia següent vaig acompanyar el pare a buscar la premsa i em va dir que havia tingut un baptisme històric en això que va anomenar "furbol". La veritat és que sí que em va agradar el programa de la televisió... no tenia les coloraines dels Teletubbies, però els ninotets de color blanc tenien certa gràcia...
