Un vespre qualsevol, a qualsevol telenotíties de qualsevol cadena, es disposen a parlar sobre "la crisi" d'Iraq. Com cada dia, la notícia no té memòria, no té raons, no té humanitat. Aquest vespre concret, que per desgràcia tornarà a ser un qualsevol demà, s'informa de les darreres matances a causa de 3 bombes. No és una notícia, és un recompte de víctimes. Cinc segons d'imatges de les portes d'un hospital plagades de cadàvers, un sobre de l'altre, mal posats, mal tapats, mal respectats. Un parell de segons d'imatges de la mare d'algun d'aquells que potser es dirigien a treballar aquell matí, d'algun d'aquells que potser portaven a l'escola uns fills que ja no tornaran a trepitjar l'aula, d'algun d'aquells que potser aquell matí s'havien llevat amb energia per canviar el seu món. Més imatges. Una manifestació pel centre de la ciutat. Gent i més gent cridant com boja, sense ordre, sense res a veure amb les manifestacions occidentals, aquelles on tothom guarda silenci, on hi ha una distància mínima entre manifestant i manifestant, on les consignes es criden des de la serenitat. Costa d'entendre que "aquella" gent tan llunyana no pugui ser tan "civilitzada" com nosaltres ni per exigir els seus drets. No podem entendre que les manifestacions que aquí fem des del seny, allà les fan des de la passió, des de la pèrdua, des de la incertesa de saber si demà no seran ells una de les 137 persones que avui restaven apilotonades a les portes de l'hospital. 137 persones sense història, com ho eren fins fa poques setmanes dos equatorians que van tenir la mala fortuna de quedar-se dins un aparcament marcat amb vermell per ETA, i dels quals ara coneixem família, tradicions i poble. Però aquells 137 passaran com una xifra més al calaix dels estadistes de la guerra, el calaix de sota del que guarda el recompte dels soldats americans morts, molts menys, però informativament molt més importants. Ells sí que de tant en tant reben homenatges mediàtics a les televisions. Ells sí que són màrtirs d'una croada per "salvar" el món islàmic. Ells, que tenien tanta família i tants projectes de futur com en tenien els 137 que esperen a les portes de l'hospital a que algú faci una fossa comú.
I entre recomptes d'una banda i de l'altra, la notícia finalitza sense recordar per què han mort uns i altres. Per què tot aquest odi tenyit de sang. Per què no hi ha manera de trobar una solució. Un final d'una peça periodística de poc més d'un minut on ens hagués agradat trobar un parell de trets característics que ens recordés que "aquella gent tan bàrbara" que ens han ensenyat les imatges són tan com nosaltres que ens faria esgarrifar. Que podrien ser el veí de l'escala a qui saludem cada matí, o aquell noi de sudamèrica amb qui ens mailegem tot sovint. O fins i tot aquell que veiem al mirall cada matí i que no sabem com reaccionaria si tot d'una veiés com el seu país s'enfonsa sense solució i veu com cada dia maten a éssers estimats.
