Diumenge hi ha eleccions municipals. Em penso que de moment no he donat cap exclussiva. Durant les darreres setmanes (bastantes més del que pròpiament es coneix com “la campanya”) ens hem hagut d’acostumar a conviure amb els carrers, places i avingudes plenes de cartells amb diferents cares de candidats (la majoria) i candidates (les menys). Tots i totes ben posadetes, amb el millor dels seus somriures (després de qui sap quantes fotografies desestimades) i més joves, prims, afaitats o el que calgui, gràcies a aquest bé de déu anomenat photoshop. Els nostres infants han gaudit de globus de tots els colors imaginables gratuïtament, hem tornat a veure furgonetes que escopien música pels altaveus, com quan no fa tant passava l’home que venia matalassos o cebes, i les persones que els dimecres van al “mercadillu” han pogut tornar a casa amb rams sencers de diferents tipus de flors. Ha estat la part folklòrica de la campanya electoral.
La part útil és que (per fi) han acabat multitud d’obres que semblava que seguien el ritme marcat per la construcció de la Sagrada Família de Barcelona. Voreres noves, parcs sencers, places, pàrquings, casals d’avis… un arriba a pensar que si avancéssim les eleccions i les féssim cada 2 anys tot rutllaria millor… L’originalitat la posen aquelles idees que proposen diverses candidatures per aconseguir un vot i que són inviables del tot, però tenen un punt de romanticisme que les fa atractives. Com crear carrils per cotxes amb més d’un ocupant o expropiar camps de golf. A qui votar? Doncs depèn a qui es cregui. Mentre uns asseguren que la ciutat està "millor impossible", d'altres diuen que "és l'hora de canviar". Sigui com sigui, guanyin uns o altres, tots acabaran fent servir l'eslògan que s'ha posat de moda arran d'una campanya municipal: tothom suma!!
Un tema, però, que ha quedat força soterrat en tota aquesta batalla electoral és la impossibilitat que tenen els immigrants de fora de la UE de poder votar en aquests comicis. A Terrassa, des d’on s’escriu aquest blog, representen més de 17 mil persones, el que representa més o menys un 10% de la xifra total de majors d’edat a la ciutat. Homes i dones que estan empadronades, que paguen els seus impostos a l’ajuntament, que els saludem cada matí i que no obliden les seves obligacions com a ciutadans i ciutadanes, són oblidats pel sistema a l’hora de concedir-los el dret a decidir qui volen que els governi en la població en la que viuen. Els mateixos partits polítics que parlen a diari del treball contra l’exclusió social, d’integració, són els que obvien ara aquesta injustícia. Potser no estan preparats per votar? Tots els arguments que puguin donar recorda a la prohibició de deixar votar les dones no fa tant de temps. Posem-nos en el seu lloc i anem a viure a un país “desenvolupat”, “ric”, “democràtic”, on quan de veritat tenim l’oportunitat de sentir-nos com un més d’aquella població, per ser d’un orígen diferent, no ens deixen opinar sobre el que creiem millor pel futur de la ciutat. Donar totes les obligacions i restringir els drets no són una bona política. Per ningú.
