Guerres, massacres humanes, crisis a causa de la manca d'aigua, governs corruptes que fan i desfan per sobre dels principis mínims, interessos econòmics que tenen més valor que milions de vides...
Realment si haguéssim d'anar tot el dia amunt i avall pensant en tot el que és millorable en aquest món, per una banda ens faltarien hores, i per una altra, els psiquiatres farien l'agost amb llargues cues de pacients deprimits. Dissortadament, com ens trobem en la terra dels extremismes, les cues que puguin tenir els professionals abans esmentats tenen poc o gens a veure amb la situació real del món. Les nostres preocupacions són força més mundanes, insignificants si les pugem a la balança de la realitat. Vivim el dia a dia amb un ritme frenètic que sembla que hagi de durar tota l'eternitat, quan sabem que els éssers humans som finits. No ens aturem a plantejar-nos aspectes més profunds de la vida perquè sempre hi haurà un moment millor per a fer-ho. Bona part de la ciutadania, la que té menys de 45 anys, no valora drets que van costar batalles aconseguir, com el sufragi universal, i es disculpa amb la manca d'interès per unes qüestions que no milloraran de forma directa i immediata el seu estatus diari. La societat de la informació ens ha "sobreinformat" de tal manera que ja res ens sorprèn. Malauradament, amb tantes dades sortint de les televisions, ordinadors, ràdios o premsa, hem cregut que no cal pensar, analitzar, opinar. Tot el que ja ve triturat i preparat per consumir no necessita cap altre condiment. D'aquesta manera acceptem com a notícia allò que ens ofereixen sense plantejar-nos alternatives.
Som capaços de fer congresos sobre si Ronaldinho està més o menys gras, sobre si la Pantoja ha mirat malament un periodista o sobre si el Tom Cruise professa una o altra religió. En canvi, no sentim res i oblidem ràpidament el plor d'un nen que demana els braços de la seva mare moments després d'haver estat rescatat d'una pastera. Potser perquè els valors no tenen un preu, no en volem saber res.
