Això del futbol a casa nostra i a la resta del món està agafant uns tints esgarrifosos. Més enllà d'un esport s'està imposant una mena de religió on els futbolistes són déus i la resta de la humantat fidels. Només així es poden entendre determinades actituds per victòries i derrotes en un partit o l'entronització dels artistes principals, els futbolistes, que no s'han d'estranyar que la seva sigui la professió més demandada pel jovent que els té com a mirall del que voldrien ser de gran. Diners a cabassos, fama inesgotable, i tot sense ni tan sols haver de passar per la universitat.
Amb aquestes premises no és d'estranyar que fa unes setmanes es muntés el circ mediàtic que es va muntar per la mort d'un jugador en un terreny de joc. Aquest luctuós fet, que en qualsevol altra professió hagués estat un accident laboral (fatal, sí, però un accident laboral) va omplir planes i planes, hores i hores dels principals mitjans de comunicació de l'estat.
De la nit al dia ens vàrem assebentar que aquell noi esperava un fill, que la dona tenia 43 anys, l'arbre genealògic del finat, i un munt de detalls que el van convertir en aquell fill que tothom hagués volgut tenir. Per uns dies no va exisir cap altre mort entre nosaltres que no fos el futbolista. Pràcticament ni tan sols un escriptor de trajectòria reconeguda que va tenir la "mala sort" d'anar-se'n a l'altre barri el mateix dia que l'esportista. Aquell mestre de la literatura, premi Príncep d'Astúries de les Lletres, va passar pel Telenotícies de puntetes, només destacat per alguna poc afortunada intervenció televisiva i menyspreat per la seva ideologia política, actualment fora dels principals òrgans de govern. Entretant, imatges de la capilla ardent, del funeral, de milers de seguidors d'equips d'arréu plorant per un jugador de tot just 22 anys que gairebé ningú hagués posat al mapa futbolístic 5 dies abans. Sort que pels neòfits en aquest tema TVE va oferir un programa especial d'una hora sobre la trajectòria de l'esportista. Sense comentaris.
Show de banda, s'ha trobat a faltar que la mort del jove hagi servit per alguna cosa més. De seguida es van establir les causes, però les solucions, tot i esmentades, han quedat diluïdes. Ens hem pogut assebentar que altres esportistes han mort com ell, tot i que no jugaven a futbol, és a dir, que hi havia precedents. I també sabem que fins ara no s'hagi fet res per evitar casos similars en el futur. Es parlen de mesures que, tal i com estan plantejades, afavoririen només als més protegits, als professionals d'això de l'esport, oblidant una vegada més al gran gruix de practicants anònims que tenen el mateix risc. I és que una mort en les mateixes circumstàncies no ho serà tant si la víctima juga en un equip de barri, en un esport que no surti per la TV, o si al final de més la seva nòmina no arriba més enllà d'unes quantes decenes de milers d'euros.
