Herois anònims

Encenc la televisió des del llit i l’informatiu m’envia directament a la República Democràtica del Congo, un bonic nom per a un país que existeix des del 2003, després de posar fi a una història de 43 anys com a Zaire, estat absolutista liderat per Mobutu. Recolocant-me sobre el coixí, recordo que la versió oficial diu que porten des de 1999 en guerres tribals, segurament perquè quan els europeus vàrem ser allà vam dividir en quadradets el seu territori sense valorar les ètnies que vivien en cada un d’ells. La versió menys explicada, però, és la que informa que aquesta pobra gent va tenir la mala sort de néixer en una zona rica en minerals, començant pels diamants i l’or, seguint pel petroli, i acabant amb el coltan, sent aquest imprescindible per a la fabricació de telèfons mòbils. Em poso el plumó per sobre tot convençut que l’interès dels països del primer món per tenir el govern de l’estat ben controlat, per assegurar-se un bon pessic de l’esmentat mineral, fan que la situació estigui com està: més de 4 milions de morts i milions de desplaçats.

Dono una volta sobre mi mateix i penso que ja puc digerir la informació que donaven a la tele, tot posant en context a la Presentación López, una monja espanyola que ahir va ser titular a tots els telenotícies perquè una bomba la va ferir de tal manera que ha perdut les dues cames. Porta al Congo 14 anys atenent malalts. Com tantes altres, posant cada dia la seva vida en perill sense cap altre munició que la seva devoció per ajudar als demés. Apago la tele. Ella no és l’única i és una llàstima que haguem de conèixer que hi ha persones així disseminades pel món només quan una bomba els esclata a casa.

Enmig de l'oscuritat, em ve ara a la memòria el Luis Angel Puente, un bomber que va morir fa 10 dies en rescatar 3 piragüistes, treient-se l’armilla que l’hagués salvat a ell per ajudar un dels nois.

Tot clucant els ulls penso en la d'històries que passen sovint i que duren en la memòria col·lectiva ben poc comparades amb d’altres que tenen per protagonistes personatges públics, que acostumen a arrambar amb tots els elogis, dedicatòries i premis pòstums. Sí, potser el món està muntat així, però de ben segur que alguna cosa s’hi pot fer. M'adormo sota el plumó, escalfat i segur. Jo puc fer-ho.