Llums de diverses tonalitats i brillantors il·luminen gairebé tots els balcons del vell edifici de la cantonada, petites portes d'entrada a universos particulars. La vesprada ja ha caigut sobre la ciutat i al primer pis els infants ajuden a posar la taula. El so d'un ganivet colpejant el terra fa que aparegui el pare demanant més cura en l'operació, mentre la mare el segueix amb una olla de sopa que encara fumeja. A la dreta, el noi solitari, que ja deu rondar els 40, acumula la seva sisena hora hipertèrrit davant l'ordinador. Amb els cascos a les orelles mira fixament una pantalla que l'omple força més que qualsevol contacte amb la famíla o els amics. No pensa en el sopar, no li cal.
En el tercer balcó de la primera planta, una llum verda que omple el menjador delata a una bona colla veient l'enèssim partit del segle. Tots asseguts en el sofà excepte un, que telèfon en mà deu estar encarregant un sopar allunyat de la beneïda dieta mediterrània. A sobre d'ells, una parella de jubilats sopen plegats, però sols. Així, mentre la dona li explica el que li ha passat a plaça, ell la va sentint, però no l'escolta, desitjant acabar-se la poma per anar a ocupar el seu forat al sofà, el mateix que fa tants anys que han de canviar.
A l'esquerra, una altra família, amb els fills adolescents, discuteix animadament sobre tots els temes que van proposant des del televisor. Que si el govern, que si l'atur, que si els controladors, que si el Barça... i no hi manera de posar-se d'acord. La mare, però, s'ho mira embadalida tot pensant si pot haver-hi res més proper a l'harmonia. En el darrer balcó de la segona planta, dos homes xerren i riuen amb un got de vi a les mans. Asseguts en un sofà clar que no pateix per les possibles taques, s'expliquen foteses d'un dia que els ha mantingut separats fins aquell moment, però que a la vegada ha significat el compte enrera per a un nou retrobament.
Sobre d'ells, una dona prepara la taula mentre el seu marit fuma al balcó. Ella, amb la mirada perduda, ja no troba més idees per revifar una flama que s'extingueix sense remissió, mentre ell mira a l'infinit, donant voltes a com hagués estat aquella vida paral·lela que no va escollir. Al balcó de la dreta, un home sol acaba d'acomiadar el xinès que ha portar el sopar. És dijous i allò és una tradició que, tot i no viure ja amb la dona i els nens, vol mantenir. Paradoxalment, deixa que el sopar es refredi mentre torna a la cuina a preparar-se el dinar de l'endemà. Pel camí no pot evitar fer una ullada a les fotografies que encara resten penjades a la paret. Fotografies de la família quan era una família. Fotografies dels nens quan eren nens.
Finalment, en una ràpida ullada al darrer balcó de l'edifici, un home amb cabells blancs i despentinat s'acaba, assegut a la taula, el plat de sopa precuinat que ha comprat al matí. Sorbent la darrera cullerada recorda el gust d'aquell caldo acabat de fer que fa ja 5 anys que no tasta i que no tornarà a tastar mai més. Una gota d'aigua salada recorre el seu rostre abans d'ofegar-se en el plat blanc, ja buit. Es mira el pa, ja dur, i decideix sacrificar l'entrepà en favor dels coloms que l'endemà l'esperaran a la plaça del barri, com ahir, com demà.
De cop i volta, però més tard del que tocaria, s'encenen els fanals i, curiosament, s'enfosqueixen aquestes històries vitals que brillen amb llum pròpia...
