La noia del balcó

Passa les hores mortes en el seu balcó de dos metres quadrats. Asseguda en una cadira blanca de plàstic mira sense mirar al sostre, al carrer, als altres balcons. Repassa el que li ha succeït avui a l'escola, somia el que vol que li passi demà, oblida tot allò desagradable que ha viscut. De tant en tant, rep la visita del seu germà gran. S'empipen mútuament, discuteixen, riuen, comenten que tot està igual. Sovint mira aquell racó, ara orfe, que no fa tant ocupava la gàbia del canari. Una d'aquelles companyies que no es valoren fins que no és massa tard. Es pregunta per què no baixa al parc a jugar amb els altres nanos, però li han dit que és millor així. S'imagina aquell viatge que fa temps li van prometre els seus pares. Un viatge als seus orígens, al cor de l'Àfrica on tindrà l'oportunitat de conèixer els seus altres familiars, aquells que ara només són paraules, alguna carta i moltes llàgrimes. No entén per què se sent tan diferent tan sols per tenir la pell més fosca que els altres nens i nenes. No entén per què la fan sentir tan diferent. Però allà no. Al balcó és la reina de les seves històries, la protagonista d'una vida esperada, i, a la vegada, qui sap si personatge d'altres contes dels qui la poden veure des de la llunyania. Al balcó, com demà, com molts dies més.