Va matinar. Com molts dilluns, aniria al gimnàs, en un nou intent de posar-se en forma. Un intent que naufragava els dijous com a molt enllà. Després de la suada i la dutxa, va asseure's a esmorzar les torrades amb mantega, fullejant el diari del dia anterior, i ordenant les idees. Feia dies que estava il·lusionat amb la compra d'una moto. Portava estalviant més d'un any i finalment el somni es faria realitat aquella setmana. Coneixia fil per randa tots els models que hi havia al mercat, on hi havia les millors ofertes i des de feia mesos no passava una hora que no s'imaginés mastegant la velocitat sobre la nova adquisició. A la feina tampoc es podia queixar. Després de 15 anys de servei, li arribava finalment l'opció de l'ascens, que no pensava deixar passar. El nou lloc de treball li proporcionaria més mals de cap, segur, però també més diners a final de mes amb els que poder assegurar un bon futur a la seva família, que era a un parell de mesos d'augmentar. La seva dona podria deixar de treballar per tenir cura del nouvingut, i podria donar un cop de mà també als seus pares, que feia anys que no passaven per un bon moment. Tot anava de cara, pensava.
Un cop acabat el cafè va sortir de casa i va tombar el parell de cantonada que el separaven de l'estació de trens. Al carrer va creuar-se amb les mateixes persones de cada dia, que li confirmaven, sense haver de mirar el rellotge, que anava puntual a la seva cita amb el tren que el portaria al centre de la ciutat. Més d'una vegada havia somrigut pensant que, qualsevol dia, tothom s'aixecaria tard i que ell, refiant-se de la seva presència al carrer, faria tard. Però aquella il·lusió no es compliria aquell dia. Ell i el tren, ambdós puntuals, van fer l'habitual camí de cada dia. Abans d'arribar a l'estació de destinació, un missatge al mòbil va servir perquè la seva dona li comuniqués que, un cop vista pel metge, el seu futur fill venia en perfectes condicions. Això el va fer pensar que encara no hi havia consens en el nom del futur fill. Un problema agradable, va pensar. En obrir-se les portes del tren, una llum... escalfor... i després res.
Aquesta és la possible història de tantes i tantes persones, amb vida, plans, il·lusions... que cada dia ho perden tot a causa d'algun dels conflictes armats que hi ha arreu del món. Perquè tot sovint hauríem de recordar que cada un dels morts a causa d'un cotxe bomba a Iraq, Argèlia o Afganistan, són més que els tristos protagonistes dels noticiaris occidentals, i així caldria tractar-los.
