En Josep va rebre la trucada a quarts de sis de la tarda, quan tot just acabava la darrera classe del dia. Era la seva mare, que amb una veu que denotava una inseguretat que no sabia reconèixer-li, l'informava que feia poques hores que el seu pare havia mort. La notícia el va agafar tan fred com sempre ho feien els afers que tenien relació amb el seu progenitor. De fet, no en sabia coses gaire sovint i s'havia acostumat a escoltar els comentaris que feien d'ell com qui escolta a la cua de la fleca les darreres històries d'aquella veïna que no coneixia. La relació amb el seu pare era inexistent des de feia tants anys que tenia dubtes sobre si el coneixeria si se'l creuava algun dia pel carrer. Ara ja no hauria de patir per aquella accidental trobada. Bevedor i jugador des de sempre, havia estat expulsat de casa per la seva mare i ell, lluny de canviar, havia agafat aquell rol amb naturalitat i els havia esborrat de la seva vida. Ni trucades, ni cartes, ni pensió, ni res. No era doncs estrany que la seva mare i el Josep s'haguessin acostumat a viure d'esquenes a tot el que es relacionava amb ell. Fins i tot va haver un temps, en l'adolescència, que alguna tieta, germana del seu pare, havia intentat intercedir per arreglar mínimament aquella situació, però llavors ell, coneixedor dels esforços que havia hagut de fer sa mare per tirar endavant la família, i dolgut per no haver pogut gaudir tants anys d'una infantesa similar a la dels seus amics, s'havia tancat en banda. El seu nucli familiar el formaven ell i la seva mare. I punt. No hi havia espai per aquell home a qui només desitjava que es mantingués el més allunyat possible d'ell.
Tot i això, va sorprendre's per l'efecte que la notícia de la seva mort havia tingut en ell. Per primera vegada es sentia orfe de pare de debò. No entenia aquell sentiment que l'envaïa i que fins aquell moment desconeixia tenir dins seu. Potser, en el seu interior més íntim, creia que hauria arribat un dia on la seva relació podria haver començat a existir. Que ell li explicaria la versió de la història que ningú més li havia explicat i que, en certa manera, hauria començat a perdonar algunes accions. Aquella opció, però, havia marxat amb la seva mort.
La seva mare li havia dit que l'enterrament seria a l'endemà a la tarda, però que ella no hi aniria. El Josep va agrair mentalment aquell detall d'ella, que no li negava d'entrada la possibilitat de dir el darrer adéu a qui li havia donat la vida. Fins i tot va plantejar-se anar-hi, però de seguida va adonar-se que no tenia sentit la seva presència davant un cos sense vida que ja no podria donar explicacions per res. De sobte, va voler tornar a la realitat, a la seva realitat. A aquella que li deia que el seu pare feia molts anys que era mort i que no calia pensar més en aquell assumpte. Així, va arribar a casa seva, va estirar-se al sofà i va tancar els ulls. Aquella buidor que sentia al pit ben aviat hauria de marxar.
