“Has vist la portada del diari d’avui? Sempre és el mateix!” El comentari me l’ha fet l’Eva només posar el peu a la feina i donar-me el 20minutos. Es referia a la fotografia que il·lustrava una nova matança, una més, feta a Gaza ahir. En la imatge, la mirada incrèdula d’un pare es posa sobre el rostre dormit per sempre més de la seva filla, víctima d’un petard dels que fan por a la seva escola.
La queixa de l’Eva és refereix al tractament que els països “desenvolupats” (per cert, els mateixos que mirem cap a una altra banda a l’hora d’exigir solucions) en fem de les notícies amb víctimes infantils en latituds “no desenvolupades”. Infants desquarterats al mig de carrers, nens agonitzant sobre llits improvitzats, nenes espantades amb un ós de peluix ple de sang… Imatges que formaran part del que alguns anomenen “dret a la informació”, però que no deuen entrar en l’apartat “dret a la intimitat”, ni “dret a la imatge personal”, ni…
Els nostres països, els del Primer Món, som a punt de tancar una dècada amb brutals atemptats: Nova York, Madrid, Londres… i encara és hora que es vegi el rostre de cap víctima. Dels milers de morts de Nova York només em vénen al cap uns quants bombers plens de pols blanca. No hi ha sang. Potser és que no en tenim. Potser per això ens és tan morbós veure-la en rostres llunyans, en cares menudes que difícilment són família nostra i a les que mai ens creuarem en un centre comercial.
Potser els foto-periodistes, i aquells que compren i publiquen la fotografia, pensen que així denuncien les barbaritats que passen. O potser és que ven més aquella fotografia que no pas una dels caps-pensants de l’ONU discutint el text d’una resolució que, com tantes altres, no servirà per res. De fet, té gràcia que els 5 països que sempre tenen plaça al Consell de Seguretat i que són els qui tenen dret a vetar el que vulguin, són també els qui més armament produeixen…
I com es deuen sentir aquells pares, mares, avis... que veuen que les màquines de fotografiar es disparen una i altra vegada sobre el cos sense vida d'aquell ésser tan estimat? Com ens sentiríem nosaltres en la mateixa situació?
De veritat que una imatge val més que mil paraules? Potser en aquest món on una bomba val més que mil vides, sí.
