Fins al vespre no em vaig adonar. L'Aina havia complert la part del tracte que li tocava i posàvem un gomet en el calendari de la nevera quan vaig veure que el dia que érem a prop de tancar era el 26. De seguida em va venir a la ment que aquella data era d'un aniversari. Ja em passa això, que només visualitzar un dia en un mes determinat ho enllaço amb l'aniversari d'alguna persona que he conegut temps enrera, sense que aquesta hagi d'haver estat cap referent. No és el cas.
Doncs sí, ahir va fer 25 anys. Tota una dona a la que no veig des que era una nena. O potser no tant. La darrera vegada que ens vàrem trobar devia tenir uns 16 anys i estava amb el seu nòvio al McDonald's. Com havia passat el temps. Però per a mi sempre seria aquella nena de 8 anys que il·lusionada anava dues tardes a la setmana a jugar amb l'atletisme. Atenta, reflexiva i ràpida, molt ràpida. Li encantava jugar a tocar i parar, al mocador, als relleus... però gaudia com mai saltant sobre el matalàs d'alçada. Destacava per sobre dels seus companys en totes les disciplines i no va trigar en començar a guanyar-ho tot: alçada, llargada, velocitat... tot menys les curses llargues i els llançament... calcada al seu entrenador.
El temps va passar i l'escola d'atletisme va viure temps colvulsos. Vaig plegar de monitor i el seus pares, que vivien a cavall entre Terrassa i Sabadell, van escollir la ciutat veïna per què continués els entrenaments. Allunyat de tota relació esportiva, seguia les seves evolucions a la premsa local, llegint que seguia progressant en el salt d'alçada, que encara era la més ràpida en les distàncies curtes i que havia saltat les seves primeres tanques amb força èxit.
Fins que va desparèixer dels diaris i li vaig perdre la pista. Com a tantes altres persones que vénen i van dins la nostra vida. Còmplices d'afinitats que per unes o altres raons canvien de companys i s'allunyen per, qui sap, potser no tornar més. Un comiat que alhora és una nova possibilitat per omplir la maleta de la vida amb noves coneixences. Per sort, però, la bossa de la memòria encara permet guardar cares, noms i dates que van ser en el passat alguna cosa més que complements en determinats escenaris.
Per si l'atzar et duu per aquí, moltes felicitat Pacarrós!!
