Tots sabem que hem de morir, un dia o un altre. La percepció d'aquesta certesa, però, ha de canviar quan saps que el moment és a prop i no hi ha res per allunyar-lo. Llavors, les maneres d'entomar la situació poden ser moltes, tantes com maneres de ser. Hi haurà qui farà una fugida endavant i intentarà fer totes aquelles coses que pensa que encara no ha fet... Hi haurà qui s'asseurà a plorar i maleir la seva mala sort la resta de dies que li quedin... Però també hi haurà qui li aguanti la mirada a la mort, amb tranquil·litat, amb el convenciment que deixa els deures fets: que ha estimat, que s'ha fet estimar, que ha viatjat, que ha creat... totes aquelles coses que per a cada un de nosaltres són importants. Això, que podria semblar tan senzill, no ho és tant en un món que obliga a generar desitjos contínuament per "ser feliç". No deixa de tenir certa gràcia que, molt sovint, siguin els propis desitjos i la feina que dóna aconseguir-los el que ens impedeix constatar que ja ho som de feliços. Buscar més enllà se'n diu perfeccionisme i, per sort o desgràcia, la perfecció encara no existeix.
Aquesta persona tindrà com a gran preocupació els seus darrers dies vetllar pel benestar dels qui deixa enrera, fer-los saber que ha estat un plaer compartir amb ells els anys, els llocs, els moments. Que no s'amoïnin. En aquests darrers moments seleccionarà millor que mai les visites que vol rebre, els llibres que vol tornar a llegir i la música que no vol oblidar. Se n'adonarà que li caldrà un gran esforç posar en ordre tots aquests fenòmens tecnològics que ens envaeixen en forma de blogs, facebooks, flickr... potser fins i tot pensa en totes les bitàcores, les pàgines personals, els àlbums de fotografia que naveguen solitaris per l'internet, sense amo que subjecti el seu timó. Tindrà l'esperança de no haver de morir "a terminis", és a dir, patint i fent patir en un llit d'hospital, sense gairebé consciència, ocupant poc més que un espai físic al món. És el mínim que se li pot demanar a la vida a canvi d'haver estat una gran persona. Sense fama, ni diners, ni premis... però amb dedicació als seus i als altres. Posant l'espatlla per aguantar aquest món i ensenyant uns valors cada vegada més oblidats.
