No ens vam arribar a conèixer, tot i que potser ens vàrem saludar alguna vegada en creuar-nos per la carretera, com acostumem a fer els ciclistes. Tenies un futur per davant. No només en el camp de la bicicleta, on m’han dit que als teus 39 anys encara competies i guanyaves curses, sinó també en altres aspectes quotidians: una bona feina amb responsabilitats laborals, i sobre tot, dos fills que hauran d’entendre que la seva mare mai més els taparà a la nit.
Molts diran que la teva història final és d’autèntica mala sort. Que se t’emporti un cotxe per darrera en un corba és mala sort. Que al servei d’urgències no et miressin millor va ser mala sort. Que quan vas començar a adonar-te que no et trobaves bé i ja no hi havia temps per fer res va ser mala sort també.
Però potser allò que anomenem “sort” té altres maneres de ser definit: inconsciència d’un conductor, que malauradament podrien haver estat tants altres, mala actuació al servei d’urgències on no vas passar de ser una noia amb una caiguda de bicicleta, poca capacitat de reacció quan vas tornar a repetir visita al metge… tantes coses que potser la “sort” és l’excusa perfecte per amagar unes maneres de fer que acaben amb vides, amb famílies.
A mi, com a tu Núria, m’encanta la bicicleta. De fet, si no m’hi vaig dedicar de més jove va ser perquè la meva mare només veia perill en aquest esport. El meu pare, que sí que va ser corredor, va claudicar davant els arguments de la seva dona i no em va empènyer amb totes les ganes que ell hagués volgut cap a la carretera.
La carretera. Aquell espai que envoltat de natura i d’altres ciclistes fan oblidar que la teva seguretat no depèn de tu mateix. Que pots anar ràpid o lent, amb les mans sempre als frens, amb vuit ulls, però que si un cotxe amb un conductor borratxo… o temerari… o inconscient… o simplement despistat… et pot enviar al terra. O més lluny, com t’ha passat a tu Núria. Tant deu costar imaginar l’efecte d’una topada entre un cotxe d’un miler de quilos a 80 quilòmetres per hora amb un ciclista? Tant deu costar moltes vegades esperar darrera aquell corredor fins a la propera recta per avançar-lo? Tanta ràbia fa que només vagi a 25 per hora?
Dissortadament Núria, la teva pèrdua només servirà per sumar un número més a l’estadística. Unes xifres que ara que espero que m’arribi una bicicleta nova em fan pensar. O millor dit, em fan sentir. Sentir tot el que perdria amb tanta “mala sort” com la teva.
Però no et molesto més. Estic segur que amb el dia que fa avui, allà on estiguis, també agafaràs la bicicleta
