"Hola, qué tal? Me lo había parecido que eras tú, pero no estaba seguro. Todo bien, no? Tienes facebook, verdad? Creo que te he visto por allí. Pues nada, ya te agregaré y eso, y después decimos de quedar un día para una cena con todos, que es lo que se hace. Nada, te dejo que tengo prisa".
Uaau. Una "ametrallada" verídica. I sorprenent. No només perquè a l'individu en qüestió el recordava força més callat i més calmat, sinó per la seva facilitat d'obrir, desenvolupar i tancar una trobada. El coneixia de l'institut, havíem jugat a bàsquet junts i poca cosa més. Ara amenaçava amb "agregar-me" al seu facebook... que jo podria pensar: "a veure, si ja m'has vist i no m'has agregat abans, per alguna cosa deu ser, no?". De fet, que no m'agregui no vol dir que hagi comès un crim contra la seva família, ni que sigui mala persona, ni que no compartim l'afició per un mateix equip de futbol, ni... només que l'un per l'altre som persones irellevants. Que sí, que potser vàrem coincidir en un espai-temps, però poca cosa més.
La veritat és que em sorprèn aquesta gent que trobes en això del facebook amb centenars d'"amics". O potser em dóna enveja, no ho sabria dir del cert. A mi m'ha fet gràcia trobar o que em trobés gent amb la que tenia força afinitat, que havien pertangut a altres èpoques al meu món i per circumstàncies de la vida havien anat a parar al fons de l'armari de les coneixences.
A més, la poca intimitat que et dóna això del facebook fa que només visitant la seva pàgina et puguis fer a la idea de com ha evolucionat aquella persona: si ja té fills, si ha mantingut el contacte amb aquell grupet del que potser formaves part... vaja, el lloc ideal pels tafaners de mena... que ho som tots una mica, no?
Però, com bé deia el meu futur "agregat", o no, si hi ha un col·lectiu que està evitant la crisi gràcies al facebook és el gremi de la restauració. Es fan sopars per tot: de l'escola, de l'institut, d'aquell vell equip de futbol, de cosins, de l'esplai, dels amics de l'escopinya salvatge... tot per veure unes cares ara envellides pel temps, per recordar aquelles anècdotes que potser abans feien plorar i ara riure, i per saber en un parell d'hores tot allò que aquell qui tens davant ha fet els darrers 20 anys. És a dir, un exercici de síntesi en tota regla.
Resumint: una nova manera d'ocupar el temps que sempre diem que no tenim i que ens permet poder seguir la vida des de casa de persones que al carrer no pots dedicar més de dos minuts perquè no tens temps ni d'aturar-te. Una altra gran troballa del món súper-desenvolupat on vivim.
