La nostra història va començar farà cosa de tres anys. A un quart de set del matí, ell ocupava la cinta de córrer i jo la bicicleta estàtica del gimnàs d’un d’aquests clubs que tenen de tot. Recordo haver-li dirigit una salutació durant els primers dies, però cansat de no haver trobat resposta, vaig declinar fer-ho més vegades, tot i que a aquelles hores érem sempre els mateixos els sis o set que ens trobàvem a les instal·lacions.
Va passar el temps i vaig deixar d’anar pels matins al gimnàs i, diguem-ne, ens vam perdre la pista. Fins fa cosa de poc més d’un any. Resulta que la meva filla comparteix col·legi amb els seus dos fills. Així, vaig començar a creuar-me amb ell cada matí camí de l’escola, i cada tarda a l’hora de recollir els petits. Estic segur d’haver-lo saludat el primer dia, però ell no havia canviat el seu tarannà i va distreure la mirada. Ho vaig entendre a la primera. No calia esforçar-s’hi més. Aquest any seguim amb la nostra particular “no-relació”, amb l’afegit que la meva filla ha començat a aprendre a nedar els dimarts a la tarda. Curiosament, en el mateix club i a la mateixa hora també fan natació els dos fills del meu… conegut? Així, me’l trobo en arribar als vestuaris, a la zona on ens estem els pares i mares veient les evolucions aquàtiques dels nostres menuts i, un cop han acabat, posant-nos els abrics per anar al carrer.
El més fotut de tot és que no es veu mala persona i he arribat a pensar “mira que podríem ser bons amics, amb la de coses que tenim en comú!”. Ens agrada l’esport, portem els fills a la mateixa escola, els portem als mateixos extra-escolars… Potser els podíem portar junts a l’escola, o donar-nos un cop de mà el dia que n’hi hagués algun de malalt. Podríem sortir a córrer junts, o simplement arreglar el món en aquelles tardes de dimarts enganxats a un vidre mirant com desenes de nens i nenes aprenen a surar sobre l’aigua. Qui sap si ens faríem inseparables i el podria convèncer per venir al càmping de l’Empordà (que li encantaria) i a partir d’aquí també estiuejaríem junts. Potser es convertiria en aquell “millor amic” que tothom desitja, que està sempre disposat a fer-te un cop de mà, que comparteix amb tu neguits i alegries, que sempre que penses que l’has trobat te n’adones que no hi havia prou punts en comú.
M’ho imagino i no m’ho acabo de creure. I en el cas que tot això pogués ser, quina llàstima de temps que hem perdut amb aquesta particular “no-relació”. Ell, tancat darrera la seva cuirassa i jo, tossut per no voler insistir en unes salutacions que no costen més de dos segons i una mica d’aire ben articulat.
Mira que n’arribem a ser d’estranyes les persones. Vivim envoltats de gent a la qui no fem cas i ens embranquem en tot de xarxes socials que ens ofereixen les noves tecnologies. Potser comencem a confondre la realitat amb allò que és virtual. Deixem de banda els petits detalls que ens aporten equilibri i busquem trobar en el més enllà allò que tenim davant els nassos.
Potser avui li torno a dir “bona tarda”…
