Els carrers, mullats per la pluja caiguda tota la nit, la veuen passar en la seva cita ineludible amb l’albada. Acompanyada del seu fidel gos, arreglada i amb el petit moneder sota el braç, s’acosta fins a la fleca on compra el pa del dia i agafa un feix de diaris gratuïts que repartirà de tornada entre els veïns del barri de tota la vida.
De camí cap a casa es creua amb el jovent que, amb la vista perduda i amb auriculars a les orelles, es dirigeix a l’institut que queda davant la biblioteca. Com cada dia, ni una paraula, ni un somriure, ni un trist gest que faci notar que les seves passes es troben tots els matins. Els temps i les costums han canviat, pensa. Més endavant, canvia de vorera pel pas de vianants, assegurant-se que no vingui cap cotxe amb massa pressa i poc abans de posar la clau al pany de casa, veu aquell veí amb qui no es parla des de fa anys per un problema amb les canonades i, girant el cap, s’apressura a entrar al seu rebedor.
Allà l’espera la soledat, la mateixa que des de fa vint anys li escalfa el llit i li dóna conversa les tardes d’hivern. Un cop penjada la jaqueta i deslligat el gos de la corretja, travessa el passadís ple de fotografies i records fins arribar a la cuina on es fa un esmorzar que repeteix dia sí i dia també: l’entrepà de pernil dolç i el cafè amb llet i galetes. Estén la roba que havia rentat a mà només llevar-se del llit mentre que a la cuina va fent xup-xup la cassola. Imagina cap a on farà el passeig avui, ara que encara el fred no apreta i ve de gust estar-se al sol una estona. Li crema el cor quan pensa en les bones passejades que feia amb aquella amiga que va marxar la darrera primavera. Des del menjador gira el cap i es mira la porta de l’entrada, tancada, que la manté aïllada d’un món al que va decidir no pertànyer.
