No porta casc, un risc tenint en compte que fins que passem Les Pedritxes ens creuarem i ens passaran un bon nombre de cotxes, i el seu maillot, antic però no vell, és problablement una d'aquestes rèpliques dels equips que exisitien als anys 50-60. La seva constitució és forta, tot i que no és gaire alt. Passem el quilòmetre 5. Ara ve una suau baixada que ha de servir per recuperar cames. Es posa a la meva alçada. El seu pedalejar és àgil. Mou un plat que és més gran que el meu sense gaire complicacions i la seva respiació és acompasada, tranquil·la. Passem per Les Pedritxes i es posa al davant. Intento aguantar-li la roda. El seu ritme és bo i em sento còmode a darrera. Es gira i em mira, assentint amb el cap, com preguntant-me si vaig bé, si puc aguantar aquell puntet més que ha afegit a la velocitat que portàvem.
M'aixeco sobre els pedals. Aquesta rampa del quilòmetre 7 al 8 sempre és lletja de pujar. Ell no s'ha mogut del seient. Se'l veu molt còmode, com si preferís la meva companyia a portar el seu propi ritme, que no dubto que és superior al que duu ara. Les seves cames estan depilades, o potser no hi té gaire cabell. Són blanques com la llet, com si no hagués sortit gaire encara i el sol no les hi hagués començat a torrar i donar-li aquell color que s'evindenciarà encara més quan vagi amb pantalons curts. Ja arribem al quilòmetre 9. Fals pla on no cal apretar gaire si no es vol pagar poc més endavant. Em poso al seu costat. Em mira i em somriu, amb una expressió que em fa entendre que vaig bé, que el ritme que portem és bo.
Ja el veig allà davant: és el quilòmetre 10. Comença el patiment de veritat. S'aixeca i comença a moure la bicicleta de costat a costat. Obre més la boca per deixar que surti l'aire. Jo l'imito. He hagut de baixar un pinyó per poder-li seguir l'estela i les cames fan mal. Passem la corva de la Font de l'Olla a una velocitat considerable, mentre deixem enrera un altre ciclista que va amb les forces més justes, probablement degut a que deu rondar els 80 anys. Tot i el moment d'angoixa, l'home no deixa passar l'oportunitat de saludar el meu acompanyant, amb un gest que em fa pensar que es coneixen. Tot això passa en pocs segons, mentre encarem ja els darrers metres d'aquest tram infernal. Ja està fet. Ara dos quilòmetres per deixar anar les cames i afrontar la part final de la pujada.
Em poso davant. És en aquestes zones on no es pot deixar d'apretar els pedals si es vol fer un bon temps a dalt. El company es manté a darrera, aprofita per fer un glop d'aigua i deixar de pedalar ben amagat darrera meu. Em fixo en una cicatriu que té al nas i que té pinta de ser el resultat d'alguna caiguda. Els seus ulls traspuen tranquil·litat. Darrer quilòmetre i mig. Es posa en paral·lel a mi i m'incentiva a seguir-li el ritme sense avançar-me. Ara ho veig clar, va molt més fresc que jo. Respira gairebé només pel nas, mentre la meva boca ha tornat a obrir-se de bat a bar com en el tram dur anterior. Passem la zona de l'aparcament i ja veiem a 300 metres la casa.
Això ja està fet. Drets sobre els seients apurem les forces per restar un parell de segons al cronòmetre que s'atura en creuar al costat del cartell "Coll d'Estenalles". Baixo el cap, mentre ell segueix sense aturar-se. Jo avui donaré mitja volta aquí, però no tinc temps ni de poder-li-ho dir. Ha iniciat la baixada cap a Talamanca. M'envaeix la sensació de buïdor, d'haver deixat escapar l'oportunitat de parlar més amb el meu ocasional company. Per un moment, m'entren ganes de canviar de plans i llençar-me per la baixada darrera seu... però ho descarto sabent que no el podria atrapar. Qui sap, potser un altre dia en una altra carretera ens tornem a trobar... tot i que sé que aquesta és la seva preferida.
